Grup 4 (Noemí Fernández, Chana Blanco, Ana Felicó)
QUAN ES PERD UNA LLENGUA.
- Ha estat una presentació clara.
- Alguns membres no miren la classe mentre expliquen.
- Algun membre utilitzava un to de veu massa baix.
- Han afegit un exemple per clarificar.
L'activitat ha set interessant, sobre tot, perquè és una de les primeres activitats realitzables per a nens/es d'Infantil.
Grup 6 (Jose López, Eduard Solans, Priscila Vázquez)
DRET A PARLAR
- S'ha de tenir en compte el fet de que no tinguessin preparada la exposcició per aquesta classe i que els faltés un membre del grup.
- Malgrat tot, ha estat una bona presentació perquè es notava que ha set conseqüència d'una reflexió sobre el tema.
jueves, 19 de mayo de 2011
05 de maig de 2011
A la classe d'avui hem començat amb les exposicions:
GRUP 1 (Victoria Cubero B. ; Tanit Prats B. ; Esther Martínez V. ; Marina Juan R. ; Mª Isabel Sánchez)
BENEDICCIÓ DE BABEL
- Poca fluïdesa d'alguns components del grup.
- Poca claretat en alguns conceptes.
- Vídeo per dinamitzar l'exposició.
- Han mencionat curiositats del llengüatge dels animals.
- Han dit algunes curiositats i anècdotes.
Quant al joc, l'explicació inicial ha set poc clara en un principi, encara que després s'ha aclarit.
He après que:
- Els idiolectes són els dialectes personals
- Les parallengües és allò que comuniquem de manera inconscient
GRUP 2 (Vicent Planells Marí; Paula Torres Riera; Vanesa Sayagués Roig).
CADA LLENGUA ÉS UN MÓN
- A la presentació hi havia massa lletra i ha resultat una mica atabalador.
- Però incluia moltes curiositats i exemples que han ajudat a la comprensió.
Pel que fa al joc, hagués set necessària una activitat prèvia.
GRUP 3 (Laura Fernández; Natalia Torres; Matilde Ballester)
LA LLEI DEL SILENCI
- La presentació ha set clara i fluida.
- S'ha aprofundit en el concepte de llengües minoritàries
He après la diferenciació que fa la UNESCO dels diferents graus de perill d'una llengua.
GRUP 1 (Victoria Cubero B. ; Tanit Prats B. ; Esther Martínez V. ; Marina Juan R. ; Mª Isabel Sánchez)
BENEDICCIÓ DE BABEL
- Poca fluïdesa d'alguns components del grup.
- Poca claretat en alguns conceptes.
- Vídeo per dinamitzar l'exposició.
- Han mencionat curiositats del llengüatge dels animals.
- Han dit algunes curiositats i anècdotes.
Quant al joc, l'explicació inicial ha set poc clara en un principi, encara que després s'ha aclarit.
He après que:
- Els idiolectes són els dialectes personals
- Les parallengües és allò que comuniquem de manera inconscient
GRUP 2 (Vicent Planells Marí; Paula Torres Riera; Vanesa Sayagués Roig).
CADA LLENGUA ÉS UN MÓN
- A la presentació hi havia massa lletra i ha resultat una mica atabalador.
- Però incluia moltes curiositats i exemples que han ajudat a la comprensió.
Pel que fa al joc, hagués set necessària una activitat prèvia.
GRUP 3 (Laura Fernández; Natalia Torres; Matilde Ballester)
LA LLEI DEL SILENCI
- La presentació ha set clara i fluida.
- S'ha aprofundit en el concepte de llengües minoritàries
He après la diferenciació que fa la UNESCO dels diferents graus de perill d'una llengua.
21 d'abril de 2011
Teníem que llegir un monogràfic de llengües, ètnies i cultures durant les vacances:
El monogràfic parla dels factors que incideixen en l’aprenentatge de les llengües. Segons el model d’acumulació de Schumann, l’èxit de l’adquisició d’una segona llengua està vinculat amb:
- La distància psicològica (factors afectius), que es refereix a si es té el desig d’acostar-se a l’altre, d’entendre’l.
- La distància social (factor relacionats amb el grup), a més distància social, major dificultat per aprendre la llengua del medi on viuen.
L’escola igualitària ha de facilitar que ambdues distàncies s’acostin entre l’alumne que pertany a una minoria i el seu entorn. Perquè els nouvinguts s’integrin de manera adequada a la comunitat d’acollida és imprescindible un bon desenvolupament de la llengua d’origen per l’aprenentatge de les altres llengües. Per això, és evident que l’escola ha de impulsar l’ús i estudi de les llengües d’origen del seu alumnat.
El resum dels articles integrats en el monogràfic:
Oriol Guasch
El prurilingüisme creixent de les societats occidentals ha arribat a l’escola, per tant, en un marc tan complex, s’ha de replantejar l’ensenyament de les llengües.
És necessària una revisió en la planificació per al tractament de les llengües a les escoles, en les quals, actualment, es fa una separació entre l’aprenentatge de la L1 , de la L2 i de la llengua estrangera. S’ha de concebre una única didàctica de la llengua, que es formalitzi opcions metodològiques adequades a les diferents situacions d’ensenyament i aprenentatge. Es requereix un currículum obert que permeti la diversificació de continguts i d’objectius d’aprenentatge.
El llenguatge verbal té una triple funcionalitat: com a instrument de comunicació, de representació i de socialització, per això, el seu tractament no es pot limitar a les àrees lingüístiques. Aquesta perspectiva de globalitat implica tot el claustre.
Per últim, el fet que els alumnes siguin els protagonistes del seu propi coneixement lingüístic, fa necessari que les institucions educatives facin un esforç molt gran de suport als alumnes.
Pel que fa als DCB (dissenys curriculars base) de Catalunya, València i les Balears s’acosten al plurilingüisme de la realitat escolar però no menciona el fenomen de la presència a les escoles d’alumnes immigrants amb llengües diferents.
Ignasi Vila
Una participació activa en la vida social comporta una autoimatge positiva i una bona autoestima, i aquests aspectes no poden existir si una persona nouvinguda es sent rebutjada. Per això, no es pot separar l’aprenentatge de la llengua amb la convivència.
La diferència més important entre un programa d’immersió i un altre de submersió lingüística és, com tracta cada programa la llengua pròpia de l’alumnat. La submersió no la té en compte, i en la immersió, es converteix en l’eix del programa.
Una pràctica a fer per part del professorat és possibilitar tasques comunes interessants i motivadores que permetin el treball cooperatiu entre els nens estrangers i autòctons.
Finalment, quant els materials, és necessari desenvolupar materials lingüístics específics per a l’aprenentatge de la llengua de l’escola que tinguin en compte la llengua familiar de l’alumnat.
Lluïsa Rancé
Per als alumnes d’Incorporació Tardana (IT) de vuit anys per amunt, l’aprenentatge del català ja es pot considerar com l’aprenentatge d’una segona llengua..
Els educadors s’han d’adequar a les característiques educatives de cada alumne ja que aquest alumnat (IT) és molt divers. És imprescindible també que els educadors no incorrin en prejudicis ni estereotips.
Tots aquests alumnes (IT) necessiten adaptar-se a la nova situació i, per fer això, és imprescindible que se sentin acollits. Per a aconseguir això, s’ha de tenir en compte el context afectiu dels alumnes i ha d’haver una bona predisposició per part dels interlocutors.
Per afavorir l’aprenentatge cal un suport lingüístic. Es tracta, que sense excloure’l de la dinàmica general de l’aula, l’alumne rebi l’atenció personalitzada d’un professional durant un temps parcial de l’horari escolar i amb una periodicitat determinada, que variarà segons les necessitats de cadascú i les possibilitats del centre.
En la nostra societat actual la comunicació escrita té un pes molt important i, per tant, caldrà que dit alumnat trobi interessant escriure en llengua catalana En primer lloc, s’han de plantejar quines són les habilitats de cadascun dels alumnes d’IT respecte a la llengua, tenint en compte les característiques de les llengües que coneix, així com el nivell d’escolarització, i quina haurà de ser la resposta educativa adequada a cada alumne. Després, també és imprescindible que la llegua escrita impregni l’entorn de l’alumnat, no tan sols en els aspectes formals i mecànics del text, sinó en la comprensió del text escrit (aprenentatge significatiu).
Mireia Valls
És important ser conscients que bona part del Estats d’origen d’aquests alumnes són pluriculturals, i que és habitual que les diferents cultures no visquin en equilibri. També ens hem de fixar en la procedència urbana o rural ja que és més habitual l’analfabetisme en un entorn rural que no es un urbà. És normal que els alumnes no escolaritzats els costi comportar-se a l’aula. Aquests aspectes s’han de tenir en compte però no s’han de generalitzar ja que per exemple es pot donar el cas que dos nens amb la mateixa procedència, pot que tinguin comportaments, creences i necessitats molt diferents.
Quant la religió, cal no establir relacions directes ja que la religiositat té una gran varietat d’intensitats independentment de la nacionalitat. Cal ser molt respectuós al tractar aquest tema ja que, per exemple, pot haver alumnes molt reservats amb el tema.
Pel que fa a l’escolarització, hi ha alumnes sense escolaritzar, altres que han dut a terme un procés d’alfabetització precari, i alumnes que al seu país han cursat totes les matèries que els corresponia amb més o menys èxit.
Respecte la llengua, la majoria d’alumnes són com a mínim bilingües. Pel que fa a la matèria del català, per a ensenyar-ho es considera que l’enfocament didàctic més adequat és el comunicatiu, on la reflexió gramatical sorgeix a partir de l’ús, l’alumne és un subjecte actiu i, per tant, és molt important la motivació.
En una classe amb diversos alumnes d’IT, podem trobar diferents situacions, per això és necessari que un mateix professor sàpiga posar en marxa estratègies diferents segons l’alumnat a qui s’adreci.
Algunes de les recomanacions que ens fa és començar les classes de català amb una petita presentació, acompanyant el discurs amb gestos. També, les endevinalles, refranys, poemes i cançons són textos atractius a través dels quals es pot treballar el lèxic, els referents culturals i la fonètica.
Una altra sugerència és fer dictats però amb texts incomplets on es donen pistes perquè ells omplin els buits. Pel que fa als deures, recomana que facin alguna cosa a casa, tant per agafar hàbit com per fer-se autònom sense demanar constantment l’ajuda d’un adult.
De les reflexions finals, destacar el fet de saber posar-se en el lloc de l’altre, aconseguint així respectar els nens/es i els seus ritmes sense forçar els seus aprenentatges S’ha de tenir en compte que si un alumne no vol aprendre una llengua, per molt que es forci el seu ensenyament, no l’aprendrà. Per això, com a educadors hem de fer que aprendre la nostra llengua els resulti atractiu i motivador.
Què he après?
Que es necessària una reestructuració de l’enfocament que es té avui en dia sobre l’aprenentatge de les llengües en les institucions educatives:
- Es requereix un currículum obert per adaptar-se a cada alumne.
-Que no es pot limitar a les àrees lingüístiques: “Un mestre sempre és mestre de llengua”.
- No es pot aprendre una llengua si la persona es sent rebutjada, per això no es pot separar l’aprenentatge d’una llengua de la convivència i l’ambient afectiu.
- L’eix del programa ha de ser la llengua pròpia de l’alumnat.
- Activitats motivadores que permetin el treball col•laboratiu de l’alumnat.
- El suport lingüístic es tracta d’un suport que sense excloure l’alumne de la dinàmica general de l’aula rebi l’atenció personalitzada d’un professional durant un temps parcial de l’horari escolar i amb una periodicitat determinada.
- La llengua escrita ha d’impregnar tot l’entorn de l’alumnat.
- Hem de tenir en compte aspectes com la religió o la situació de la llengua de les comunitats de procedència de l’alumnat, però no s’ha de generalitzar perquè cada alumne és un món encara que dos puguin tenir la mateixa procedència.
El monogràfic parla dels factors que incideixen en l’aprenentatge de les llengües. Segons el model d’acumulació de Schumann, l’èxit de l’adquisició d’una segona llengua està vinculat amb:
- La distància psicològica (factors afectius), que es refereix a si es té el desig d’acostar-se a l’altre, d’entendre’l.
- La distància social (factor relacionats amb el grup), a més distància social, major dificultat per aprendre la llengua del medi on viuen.
L’escola igualitària ha de facilitar que ambdues distàncies s’acostin entre l’alumne que pertany a una minoria i el seu entorn. Perquè els nouvinguts s’integrin de manera adequada a la comunitat d’acollida és imprescindible un bon desenvolupament de la llengua d’origen per l’aprenentatge de les altres llengües. Per això, és evident que l’escola ha de impulsar l’ús i estudi de les llengües d’origen del seu alumnat.
El resum dels articles integrats en el monogràfic:
Oriol Guasch
El prurilingüisme creixent de les societats occidentals ha arribat a l’escola, per tant, en un marc tan complex, s’ha de replantejar l’ensenyament de les llengües.
És necessària una revisió en la planificació per al tractament de les llengües a les escoles, en les quals, actualment, es fa una separació entre l’aprenentatge de la L1 , de la L2 i de la llengua estrangera. S’ha de concebre una única didàctica de la llengua, que es formalitzi opcions metodològiques adequades a les diferents situacions d’ensenyament i aprenentatge. Es requereix un currículum obert que permeti la diversificació de continguts i d’objectius d’aprenentatge.
El llenguatge verbal té una triple funcionalitat: com a instrument de comunicació, de representació i de socialització, per això, el seu tractament no es pot limitar a les àrees lingüístiques. Aquesta perspectiva de globalitat implica tot el claustre.
Per últim, el fet que els alumnes siguin els protagonistes del seu propi coneixement lingüístic, fa necessari que les institucions educatives facin un esforç molt gran de suport als alumnes.
Pel que fa als DCB (dissenys curriculars base) de Catalunya, València i les Balears s’acosten al plurilingüisme de la realitat escolar però no menciona el fenomen de la presència a les escoles d’alumnes immigrants amb llengües diferents.
Ignasi Vila
Una participació activa en la vida social comporta una autoimatge positiva i una bona autoestima, i aquests aspectes no poden existir si una persona nouvinguda es sent rebutjada. Per això, no es pot separar l’aprenentatge de la llengua amb la convivència.
La diferència més important entre un programa d’immersió i un altre de submersió lingüística és, com tracta cada programa la llengua pròpia de l’alumnat. La submersió no la té en compte, i en la immersió, es converteix en l’eix del programa.
Una pràctica a fer per part del professorat és possibilitar tasques comunes interessants i motivadores que permetin el treball cooperatiu entre els nens estrangers i autòctons.
Finalment, quant els materials, és necessari desenvolupar materials lingüístics específics per a l’aprenentatge de la llengua de l’escola que tinguin en compte la llengua familiar de l’alumnat.
Lluïsa Rancé
Per als alumnes d’Incorporació Tardana (IT) de vuit anys per amunt, l’aprenentatge del català ja es pot considerar com l’aprenentatge d’una segona llengua..
Els educadors s’han d’adequar a les característiques educatives de cada alumne ja que aquest alumnat (IT) és molt divers. És imprescindible també que els educadors no incorrin en prejudicis ni estereotips.
Tots aquests alumnes (IT) necessiten adaptar-se a la nova situació i, per fer això, és imprescindible que se sentin acollits. Per a aconseguir això, s’ha de tenir en compte el context afectiu dels alumnes i ha d’haver una bona predisposició per part dels interlocutors.
Per afavorir l’aprenentatge cal un suport lingüístic. Es tracta, que sense excloure’l de la dinàmica general de l’aula, l’alumne rebi l’atenció personalitzada d’un professional durant un temps parcial de l’horari escolar i amb una periodicitat determinada, que variarà segons les necessitats de cadascú i les possibilitats del centre.
En la nostra societat actual la comunicació escrita té un pes molt important i, per tant, caldrà que dit alumnat trobi interessant escriure en llengua catalana En primer lloc, s’han de plantejar quines són les habilitats de cadascun dels alumnes d’IT respecte a la llengua, tenint en compte les característiques de les llengües que coneix, així com el nivell d’escolarització, i quina haurà de ser la resposta educativa adequada a cada alumne. Després, també és imprescindible que la llegua escrita impregni l’entorn de l’alumnat, no tan sols en els aspectes formals i mecànics del text, sinó en la comprensió del text escrit (aprenentatge significatiu).
Mireia Valls
És important ser conscients que bona part del Estats d’origen d’aquests alumnes són pluriculturals, i que és habitual que les diferents cultures no visquin en equilibri. També ens hem de fixar en la procedència urbana o rural ja que és més habitual l’analfabetisme en un entorn rural que no es un urbà. És normal que els alumnes no escolaritzats els costi comportar-se a l’aula. Aquests aspectes s’han de tenir en compte però no s’han de generalitzar ja que per exemple es pot donar el cas que dos nens amb la mateixa procedència, pot que tinguin comportaments, creences i necessitats molt diferents.
Quant la religió, cal no establir relacions directes ja que la religiositat té una gran varietat d’intensitats independentment de la nacionalitat. Cal ser molt respectuós al tractar aquest tema ja que, per exemple, pot haver alumnes molt reservats amb el tema.
Pel que fa a l’escolarització, hi ha alumnes sense escolaritzar, altres que han dut a terme un procés d’alfabetització precari, i alumnes que al seu país han cursat totes les matèries que els corresponia amb més o menys èxit.
Respecte la llengua, la majoria d’alumnes són com a mínim bilingües. Pel que fa a la matèria del català, per a ensenyar-ho es considera que l’enfocament didàctic més adequat és el comunicatiu, on la reflexió gramatical sorgeix a partir de l’ús, l’alumne és un subjecte actiu i, per tant, és molt important la motivació.
En una classe amb diversos alumnes d’IT, podem trobar diferents situacions, per això és necessari que un mateix professor sàpiga posar en marxa estratègies diferents segons l’alumnat a qui s’adreci.
Algunes de les recomanacions que ens fa és començar les classes de català amb una petita presentació, acompanyant el discurs amb gestos. També, les endevinalles, refranys, poemes i cançons són textos atractius a través dels quals es pot treballar el lèxic, els referents culturals i la fonètica.
Una altra sugerència és fer dictats però amb texts incomplets on es donen pistes perquè ells omplin els buits. Pel que fa als deures, recomana que facin alguna cosa a casa, tant per agafar hàbit com per fer-se autònom sense demanar constantment l’ajuda d’un adult.
De les reflexions finals, destacar el fet de saber posar-se en el lloc de l’altre, aconseguint així respectar els nens/es i els seus ritmes sense forçar els seus aprenentatges S’ha de tenir en compte que si un alumne no vol aprendre una llengua, per molt que es forci el seu ensenyament, no l’aprendrà. Per això, com a educadors hem de fer que aprendre la nostra llengua els resulti atractiu i motivador.
Què he après?
Que es necessària una reestructuració de l’enfocament que es té avui en dia sobre l’aprenentatge de les llengües en les institucions educatives:
- Es requereix un currículum obert per adaptar-se a cada alumne.
-Que no es pot limitar a les àrees lingüístiques: “Un mestre sempre és mestre de llengua”.
- No es pot aprendre una llengua si la persona es sent rebutjada, per això no es pot separar l’aprenentatge d’una llengua de la convivència i l’ambient afectiu.
- L’eix del programa ha de ser la llengua pròpia de l’alumnat.
- Activitats motivadores que permetin el treball col•laboratiu de l’alumnat.
- El suport lingüístic es tracta d’un suport que sense excloure l’alumne de la dinàmica general de l’aula rebi l’atenció personalitzada d’un professional durant un temps parcial de l’horari escolar i amb una periodicitat determinada.
- La llengua escrita ha d’impregnar tot l’entorn de l’alumnat.
- Hem de tenir en compte aspectes com la religió o la situació de la llengua de les comunitats de procedència de l’alumnat, però no s’ha de generalitzar perquè cada alumne és un món encara que dos puguin tenir la mateixa procedència.
miércoles, 13 de abril de 2011
sábado, 9 de abril de 2011
Dijous 7 d'abril de 2011
Primer hem mencionat els aspectes positius de la visita de Iolanda Bonet quant als nouvinguts: la necessitat de que tot el centre educatiu s'involucri en l'acollida, la clara explicació sobre tot el procés d'acollida, la contribució al seguiment de la nostra cultura i llengua gràcies al procés d'acollida, les anècdotes i curiositats que ens va contar d'altres cultures per dinamitzar la xerrada, comparació entre la situació abans respecte l'acollida i tot el procés que es dóna avui i, finalment l'exposició, gràcies a la sensibilitat i compromís de na Iolanda Bonet, va resultar molt real i ordenada.
Després hem continuat amb el llibre L'acollida de Francesc Carbonell, que ja vàrem començar a comentar la classe de 24 de març.
- "Un bon professor pot canviar el destí d'una persona". Hem comentat que és una afirmació atrevida però possible, perquè un professor té la responsabilitat de veure tot el que té el seu alumnat i intentar treure'l.
- "El professorat no s'ha de sentir ni massa culpable ni massa innocent, només responsable". Aquesta afirmació va en relació a l'anterior, en la professió de mestre és important sentir la responsabilitat respecte al teu alumnat però ser conscients també que no sempre aconseguirem tot allò que ens proposarem.
- "L'hospitalitat i l'acollida són molt mes que morals individuals, són el context relacional per esdevenir humà". És a dir, que l'ésser humà és un ésser social per naturalesa, que si és social ha de relacionar-se i que relacionar-se implica l'hospitalitat i l'acollida.
- "L'hospitalitat fa una funció tutelar, de manera temporal, al més feble". En aquesta afirmació s'ha fet molt recalcament: l'actitud d'acollida no ha de ser paternalista encara que sigui afectiva, perquè l'èxit de l'acollida és que els nouvinguts deixin de ser "nouvinguts", que esdevenguin autònoms el més aviat possible.
- "Aprendre a ser i conviure són tasques prioritàries". Els quatre pilars de Delors són aprendre a conèixer, fer, ser i a conviure. Quant aquests dos últims: aprendre a ser perquè l'educació ha de contribuir al desenvolupament global de la persona i aprendre a conviure, a comprendre l'altre perquè vivim en societat.
- "Acollida i educació són conceptes inseparables l'un de l'altre". Perquè l’acollida es la primera tasca de qualsevol educador/a davant qualsevol infant durant tot el curs. Per tant, "per acollir cal abandonar el rol de funcionari instructor per assumir el compromís professional d’educar ciutadans".
- "El que més interessa a un centre educatiu centrat en el saber és el progrés en els aprenentatges". És evident que els alumnes acudeixen a l'escola i institut per aprendre continguts, però l'escola no ha de quedar-se amb això, ha d'anar més enllà i educar l'alumnat per a que siguin ciutadans responsables, crítics i professionalment, competents. Per aconseguir això, que no és gens fàcil, cal iniciar el treball en l'aprenentatge significatiu, que els alumnes interioritzin els continguts des de la seva significativitat per poder aplicar els nous aprenentatges en diferents contexts de la vida real.
- "Algunes escoles són com hospitals que només accepten els que ja estan sans i rebutgen els malalts". En l'escola, com als hospitals, hi ha especialistes i aquests en ambdós casos són importants, però a l'escola es tendeix a que aquells alumnes que necessiten alguna ajuda se'ls separi amb l'especialista i així el mestre tutor pot seguir amb la resta de la classe, això ha de canviar radicalment, i el centre ha d'adaptar-se a les necessitats de l'alumnat.
- "El problema més gran que han d’afrontar molts alumnes immigrants és la impossibilitat de dotar de sentit els aprenentatges i el context on es porten a terme". Ja hem mencionat aquest problema algunes línies damunt, resulta un problema greu per a la majoria de l'alumnat més encara, evidentment, per als immigrants.
- "L’esforç d’aquests nois i noies massa sovint no es pot dedicar a l’aprenentatge. Han d’invertir-lo en la defensa de l’autoestima". Com els centres estan centrats en els aprenentatges i en acabar tot el llibre per a que puguin continuar amb el temari l'any següent, s'obliden de que els nouvinguts han d'esforçar-se tant en aquests aprenentatges, mancats de sentit, que s'han d'oblidar, per tant, de defendre el seu autoestima, tant important a l'hora d'aprendre perquè l'alumne ha de creure en les seves possibilitats.
- "N’hem fet un gra massa d’aquest tòpic que s’entossudeix a afirmar que la diversitat enriqueix?". En un principi pareix que la resposta és clara: sí, però no sempre és així, perquè la diversitat per si mateixa no garanteix l'enriquiment, cal unes tàctiques per aconseguir-ho. Un exemple: a Eivissa hi ha multiculturalitat però no interculturalitat perquè no es dóna una interacció entre les cultures diferents que hi ha a l'illa. Per tant, si hi ha una interacció entre cultures diferents, n'hi haurà un enriquiment. En una classe amb molta diversitat però sense tècniques per tractar la interacció entre aquestes cultures diferents, es pot donar un ambient de incertesa, incomoditat i inseguretat.
- "L’ofici d’educar ja no pot ni s’ha de limitar a ensenyar coneixements, habilitats o destreses". Com hem dit abans, és evident que l'escola no es pot limitar als coneixements, i això és així perquè vivim en una societat molt canviant: on les noves tecnologies possibiliten cercar informació de qualsevol aspecte amb un sol clic i on el món laboral obliga a canviar de treball constantment. Però s'ha de tenir atenció amb aquesta afirmació perquè no hem d'oblidar que els coneixements també són importants i que no hem d'oblidar-los a les escoles, cal ensenyar-los d'altra manera més significativa que la simple memorització mecànica que s'ha utilitzat fins ara.
Després hem continuat amb el llibre L'acollida de Francesc Carbonell, que ja vàrem començar a comentar la classe de 24 de març.
- "Un bon professor pot canviar el destí d'una persona". Hem comentat que és una afirmació atrevida però possible, perquè un professor té la responsabilitat de veure tot el que té el seu alumnat i intentar treure'l.
- "El professorat no s'ha de sentir ni massa culpable ni massa innocent, només responsable". Aquesta afirmació va en relació a l'anterior, en la professió de mestre és important sentir la responsabilitat respecte al teu alumnat però ser conscients també que no sempre aconseguirem tot allò que ens proposarem.
- "L'hospitalitat i l'acollida són molt mes que morals individuals, són el context relacional per esdevenir humà". És a dir, que l'ésser humà és un ésser social per naturalesa, que si és social ha de relacionar-se i que relacionar-se implica l'hospitalitat i l'acollida.
- "L'hospitalitat fa una funció tutelar, de manera temporal, al més feble". En aquesta afirmació s'ha fet molt recalcament: l'actitud d'acollida no ha de ser paternalista encara que sigui afectiva, perquè l'èxit de l'acollida és que els nouvinguts deixin de ser "nouvinguts", que esdevenguin autònoms el més aviat possible.
- "Aprendre a ser i conviure són tasques prioritàries". Els quatre pilars de Delors són aprendre a conèixer, fer, ser i a conviure. Quant aquests dos últims: aprendre a ser perquè l'educació ha de contribuir al desenvolupament global de la persona i aprendre a conviure, a comprendre l'altre perquè vivim en societat.
- "Acollida i educació són conceptes inseparables l'un de l'altre". Perquè l’acollida es la primera tasca de qualsevol educador/a davant qualsevol infant durant tot el curs. Per tant, "per acollir cal abandonar el rol de funcionari instructor per assumir el compromís professional d’educar ciutadans".
- "El que més interessa a un centre educatiu centrat en el saber és el progrés en els aprenentatges". És evident que els alumnes acudeixen a l'escola i institut per aprendre continguts, però l'escola no ha de quedar-se amb això, ha d'anar més enllà i educar l'alumnat per a que siguin ciutadans responsables, crítics i professionalment, competents. Per aconseguir això, que no és gens fàcil, cal iniciar el treball en l'aprenentatge significatiu, que els alumnes interioritzin els continguts des de la seva significativitat per poder aplicar els nous aprenentatges en diferents contexts de la vida real.
- "Algunes escoles són com hospitals que només accepten els que ja estan sans i rebutgen els malalts". En l'escola, com als hospitals, hi ha especialistes i aquests en ambdós casos són importants, però a l'escola es tendeix a que aquells alumnes que necessiten alguna ajuda se'ls separi amb l'especialista i així el mestre tutor pot seguir amb la resta de la classe, això ha de canviar radicalment, i el centre ha d'adaptar-se a les necessitats de l'alumnat.
- "El problema més gran que han d’afrontar molts alumnes immigrants és la impossibilitat de dotar de sentit els aprenentatges i el context on es porten a terme". Ja hem mencionat aquest problema algunes línies damunt, resulta un problema greu per a la majoria de l'alumnat més encara, evidentment, per als immigrants.
- "L’esforç d’aquests nois i noies massa sovint no es pot dedicar a l’aprenentatge. Han d’invertir-lo en la defensa de l’autoestima". Com els centres estan centrats en els aprenentatges i en acabar tot el llibre per a que puguin continuar amb el temari l'any següent, s'obliden de que els nouvinguts han d'esforçar-se tant en aquests aprenentatges, mancats de sentit, que s'han d'oblidar, per tant, de defendre el seu autoestima, tant important a l'hora d'aprendre perquè l'alumne ha de creure en les seves possibilitats.
- "N’hem fet un gra massa d’aquest tòpic que s’entossudeix a afirmar que la diversitat enriqueix?". En un principi pareix que la resposta és clara: sí, però no sempre és així, perquè la diversitat per si mateixa no garanteix l'enriquiment, cal unes tàctiques per aconseguir-ho. Un exemple: a Eivissa hi ha multiculturalitat però no interculturalitat perquè no es dóna una interacció entre les cultures diferents que hi ha a l'illa. Per tant, si hi ha una interacció entre cultures diferents, n'hi haurà un enriquiment. En una classe amb molta diversitat però sense tècniques per tractar la interacció entre aquestes cultures diferents, es pot donar un ambient de incertesa, incomoditat i inseguretat.
- "L’ofici d’educar ja no pot ni s’ha de limitar a ensenyar coneixements, habilitats o destreses". Com hem dit abans, és evident que l'escola no es pot limitar als coneixements, i això és així perquè vivim en una societat molt canviant: on les noves tecnologies possibiliten cercar informació de qualsevol aspecte amb un sol clic i on el món laboral obliga a canviar de treball constantment. Però s'ha de tenir atenció amb aquesta afirmació perquè no hem d'oblidar que els coneixements també són importants i que no hem d'oblidar-los a les escoles, cal ensenyar-los d'altra manera més significativa que la simple memorització mecànica que s'ha utilitzat fins ara.
miércoles, 6 de abril de 2011
Dijous 31 de març de 2011
Avui hem tengut la visita de Iolanda Bonet, ens ha explicat que pertany a l'ESAIT, l'Equip de Suport a l'Alumnat d'Incorporació Tardana.
Ella ha format part d'aquest equip des del seu inici i durant el primer any es varen dedicar a la formació mitjançant congressos, cursos... i una reflexió comú durant tota aquesta formació va ser la de: quan comencen a venir, no deixen de venir.
Després ens ha definit què significa exactament nouvingut: aquell que ve de fora de l'Estat espanyol. Però el procés d'acollida no es redueix als nouvinguts estrangers, també es pot donar als nouvinguts que procedeixen de dins d'Espanya i que necessiten un suport.
Ens ha explicat com es dóna el procés d'escolarització d'un nouvingut estranger: primer, la família del nouvingut ha d'acudir a l'oficina d'escolarització i depenent del lloc on habiten, li assignen una escola. Després, un mediador li fa una entrevista al nouvingut en la qual es pregunta si el nouvingut compta amb anterior escolarització i se l'informa dels curs que li toca fer al nouvingut; com els mediadors no coneixen totes les llengües, compten amb un servei d'interlocució que es tracta d'un telèfon per parlar amb un traductor. Una vegada es confirma la matrícula a l'escola, el mediador crida al mestre del nouvingut per informar-li de la situació en la que es troba aquest i concerten una cita per a que el nouvingut, acompanyat del mestre i el mediador, conegui l'escola. Altra funció del mediador és la d'intentar detectar si el nouvingut compta amb alguna NEE.
Una vegada a l'escola, durant una o dues hores a la setmana els nouvinguts comparteixen un aula amb un coordinador d'acollida. Això és més habitual a secundària, en canvi, a primària aquesta acollida es redueix a una psicopedagoga que reuneix a tots els nouvinguts a una aula apart.
A més, comptem amb equips externs de suport i mediació com ESAIT, PAIRE, ESEL.
Que hi ha per atendre'ls?
- PALIC
- Diccionaris
Activitats
- Participar en activitats socials
- Esmorzars interculturals
- Celebrar Tots Sants i la Trencada en lloc de Halloween, el dia de la pau, el dia de la dona treballadora.
- Tallers
- etc.
Finalment ens va assegurar, que per la seva experiència, els nouvinguts de menys de 6 o 7 anys no tenen cap problema en l'adaptació; entre 7 i 12 anys, en 1 any o 2 anys s'incorporen perfectament al seu curs, i aquells majors de 12 anys, depèn.
Ella ha format part d'aquest equip des del seu inici i durant el primer any es varen dedicar a la formació mitjançant congressos, cursos... i una reflexió comú durant tota aquesta formació va ser la de: quan comencen a venir, no deixen de venir.
Després ens ha definit què significa exactament nouvingut: aquell que ve de fora de l'Estat espanyol. Però el procés d'acollida no es redueix als nouvinguts estrangers, també es pot donar als nouvinguts que procedeixen de dins d'Espanya i que necessiten un suport.
Ens ha explicat com es dóna el procés d'escolarització d'un nouvingut estranger: primer, la família del nouvingut ha d'acudir a l'oficina d'escolarització i depenent del lloc on habiten, li assignen una escola. Després, un mediador li fa una entrevista al nouvingut en la qual es pregunta si el nouvingut compta amb anterior escolarització i se l'informa dels curs que li toca fer al nouvingut; com els mediadors no coneixen totes les llengües, compten amb un servei d'interlocució que es tracta d'un telèfon per parlar amb un traductor. Una vegada es confirma la matrícula a l'escola, el mediador crida al mestre del nouvingut per informar-li de la situació en la que es troba aquest i concerten una cita per a que el nouvingut, acompanyat del mestre i el mediador, conegui l'escola. Altra funció del mediador és la d'intentar detectar si el nouvingut compta amb alguna NEE.
Una vegada a l'escola, durant una o dues hores a la setmana els nouvinguts comparteixen un aula amb un coordinador d'acollida. Això és més habitual a secundària, en canvi, a primària aquesta acollida es redueix a una psicopedagoga que reuneix a tots els nouvinguts a una aula apart.
A més, comptem amb equips externs de suport i mediació com ESAIT, PAIRE, ESEL.
Que hi ha per atendre'ls?
- PALIC
- Diccionaris
Activitats
- Participar en activitats socials
- Esmorzars interculturals
- Celebrar Tots Sants i la Trencada en lloc de Halloween, el dia de la pau, el dia de la dona treballadora.
- Tallers
- etc.
Finalment ens va assegurar, que per la seva experiència, els nouvinguts de menys de 6 o 7 anys no tenen cap problema en l'adaptació; entre 7 i 12 anys, en 1 any o 2 anys s'incorporen perfectament al seu curs, i aquells majors de 12 anys, depèn.
viernes, 25 de marzo de 2011
Dijous 24 de març de 2011
La classe d'avui l'hem iniciat amb una recensió de la classe anterior, dividint la classe en diferents grups per a que remarquéssim els punts més importants de la visita de Bernat Joan. El nostre grup ha nombrat: la necessitat de la concienciació de la pèrdua de l'eivissenc; la referència al pes que la pressió social exerceix sobre l'opinió de tots els individus; hem adquirit més coneixement sobre la situació histórico-lingüística d'Eivissa; l'aclaració de la denominació dels Països Catalans; la referència a que consideram el català com a una imposició, quan altres moltes coses també ens són imposades i no som conscients i la importància d'evitar la fragmentació del català.
Amb això ha quedat tancat l'apartat de sociolingüística.
Després hem fet referència al PALIC, un pla d'acollida als nouvinguts. Aquest pla es refereix al conjunt d'actuacions que un centre educatiu posa en marxa per facilitar l'adaptació de tot l'alumnat que s'incorpora de nou al centre. El principal objectiu d'aquest pla és el de preveure, treballar i aplicar estratègies facilitadores per a un adequat procés de socialització de l'alumnat, de qualsevol edat, qualsevol procedència i pertinença social.
L'enllaç del document: http://weib.caib.es/Documentacio/palic/palic.pdf
Finalment, hem parlat del llibre: L'acollida de Francesc Carbonell.
L'acollida és una actitud humana intrínseca al sistema educatiu, és a dir, que s'ha de donar a l'escola amb una estructuració i amb estratègies.
No parlam tan sols d'una acollida en relació a la llengua, el nouvingut s'ha de sentir integrat, acompanyat en el seu aprenentatge, acollit pel seu voltant. No tan sols focalitzar l'acollida envers la llengua, sinó enfocar-la envers una actitud favorable cap al nouvingut.
L'acollida té com a objectiu garantir la igualtat en el domini de les competències instrumentals bàsiques.
Per aconseguir això és necessari el desenvolupament d'unes pràctiques formatives i informatives per desenvolupar l'autonomia progressiva de l'alumnat.
Sempre s'ha de tenir present que l'acollida ha de ser més una actitud, que un simple protocol.
És indispensable una implicació de tota la comunitat.
L'autor fa una comparació entre les actituds i aptituds que ha de tenir un bon hosteler i les que ha de tenir un bon acollidor dels nouvinguts:
1. Gaudir del tracte amb l'altre.
2. No es tracta només de tolerar, sinó d'acceptar a l'altre.
3. No bloquejar-se davant un conflicte, tenir capacitat d'improvisació, acceptar d'antemà que sorgiran conflictes i no contribuir a augmentar el conflicte, exagerant-ho.
4. Per molt que es treballi, "la pifia" existirà. És a partir de la reflexió de "la pifia", quan es pot continuar endavant.
5. Sempre tenir una actitud generosa.
Helena ens ha llegit un fragment d'una obra de Ben Jelloun que està inclòs al llibre L'acollida. En aquest fragment, la protagonista és un personatge femení, que reflexiona, des de la seva pròpia experiència, sobre la sensació d'un nouvingut: tot li sembla fosc, llunyà i, arriba a eliminar la seva pròpia cultura per sentir-se bé en el seu nou ambient, entorn.
També ens ha llegit algunes experiències positives relacionades amb l'acollida i també recollides al mateix llibre.
Amb això ha quedat tancat l'apartat de sociolingüística.
Després hem fet referència al PALIC, un pla d'acollida als nouvinguts. Aquest pla es refereix al conjunt d'actuacions que un centre educatiu posa en marxa per facilitar l'adaptació de tot l'alumnat que s'incorpora de nou al centre. El principal objectiu d'aquest pla és el de preveure, treballar i aplicar estratègies facilitadores per a un adequat procés de socialització de l'alumnat, de qualsevol edat, qualsevol procedència i pertinença social.
L'enllaç del document: http://weib.caib.es/Documentacio/palic/palic.pdf
Finalment, hem parlat del llibre: L'acollida de Francesc Carbonell.
L'acollida és una actitud humana intrínseca al sistema educatiu, és a dir, que s'ha de donar a l'escola amb una estructuració i amb estratègies.
No parlam tan sols d'una acollida en relació a la llengua, el nouvingut s'ha de sentir integrat, acompanyat en el seu aprenentatge, acollit pel seu voltant. No tan sols focalitzar l'acollida envers la llengua, sinó enfocar-la envers una actitud favorable cap al nouvingut.
L'acollida té com a objectiu garantir la igualtat en el domini de les competències instrumentals bàsiques.
Per aconseguir això és necessari el desenvolupament d'unes pràctiques formatives i informatives per desenvolupar l'autonomia progressiva de l'alumnat.
Sempre s'ha de tenir present que l'acollida ha de ser més una actitud, que un simple protocol.
És indispensable una implicació de tota la comunitat.
L'autor fa una comparació entre les actituds i aptituds que ha de tenir un bon hosteler i les que ha de tenir un bon acollidor dels nouvinguts:
1. Gaudir del tracte amb l'altre.
2. No es tracta només de tolerar, sinó d'acceptar a l'altre.
3. No bloquejar-se davant un conflicte, tenir capacitat d'improvisació, acceptar d'antemà que sorgiran conflictes i no contribuir a augmentar el conflicte, exagerant-ho.
4. Per molt que es treballi, "la pifia" existirà. És a partir de la reflexió de "la pifia", quan es pot continuar endavant.
5. Sempre tenir una actitud generosa.
Helena ens ha llegit un fragment d'una obra de Ben Jelloun que està inclòs al llibre L'acollida. En aquest fragment, la protagonista és un personatge femení, que reflexiona, des de la seva pròpia experiència, sobre la sensació d'un nouvingut: tot li sembla fosc, llunyà i, arriba a eliminar la seva pròpia cultura per sentir-se bé en el seu nou ambient, entorn.
També ens ha llegit algunes experiències positives relacionades amb l'acollida i també recollides al mateix llibre.
sábado, 19 de marzo de 2011
Dijous 17 de març de 2011
Avui hem gaudit de la visita de Bernat Joan a classe i hem pogut fer-li qüestions sobre el llibre.
Primer, Bernat Joan ha fet una petita exposició en la qual ha recalcat que l'actitud per aprendre és molt important, que qualsevol aprenentatge requereix una bona actitud però que aquesta és imprescindible a l'hora de l'aprenentatge d'una llengua; si es té actitud, aprens.
També ens ha explicat que tan sols té sentit parlar de les actituds envers una llengua a aquelles societat on hi ha més d'una llengua. Per exemple, a Dinamarca, amb una única llengua, ningú s'atura a reflexionar i parlar d'actitud envers la llengua.
Després ens ha parlat sobre les raons per les quals la situació sociolingüística d'Eivissa és tan complexa. Fins fa 50 anys, Eivissa era monolingüe (tota la població parlava en català/eivissenc), diglòssica (el castellà era la llengua que s'utilitzava als usos formals), pre-turística i pre-industrial, en general, una societat que havia canviat ben poc. En canvi, en pocs anys, hem passat d'aquesta situació a una societat post-industrial, enfocada als serveis i el turisme i, amb una gran canvi demogràfic.
Aquesta nova situació ha fet que a l'illa d'Eivissa es parlin moltes llengües. En un estudi de 2008, es va constatar que majoritàriament es parlava en castellà i català i després , multitud de llengües com l'àrab, portuguès, romanès... A més de les anomenades llengües de la nova immigració: sobretot l'alemany entre persones de més de 50 anys que decideixen passar la seva jubilació a les illes Balears i l'italià, un cas llamatiu a Formentera, on el turisme italià és massiu durant els mesos de juliol i agost.
Per últim, ens ha precissat que la situació que viu el català és una anomalia estadística i segons el seu punt de vista és perquè allò que nosaltres, per prejudicis, per pressions històriques, prenem per "normal", la resta del món no ho considera "normal".
Les meves preguntes per a Bernat Joan eren:
1. El bilingüisme unilateral és el mateix que el bilingüisme unidireccional?
2. El bilingüisme és una situació transitòria que tan sols té dues sortides: l’abandonament de la llengua per part dels parlants (substitució lingüística) o la recuperació de tots els usos i funcions per a la pròpia llengua (normalització lingüística), per tant, si aconseguim la normalització lingüística als Països Catalans, significa la desaparició del castellà en aquest territori?
3. La normalització lingüística d’una llengua minoritzada és possible només per la via independentista, o bé, per models igualitaris (cada llengua és oficial en exclusiva dins el seu propi territori)?
4. En que consisteix l’idea d’una ciutadania europea per aquella gent que no es trobi còmoda dins el propi estat? Tindríem en un mateix territori ciutadans que responen a Eivissa, la seva comunitat autònoma i l’estat i altres que responen a “Europa”?
5. Em resulta confús el cas sociolingüístic de França. Encara que en França es parlin moltes llengües, tan sols està reconeguda el francès, en canvi, el francès està reconegut com a llengua en diferents estats que no pertanyen al territori francès com és el cas de Canadà o Suïssa. Aquest reconeixement en altres territoris es degut a un treball, una pressió per part de l’estat francès per a que es reconegui la seva llengua (el francès) en altres territoris (Canadà o Suïssa), o bé, és un reconeixement fruit de la comprensió sociolingüística en aquests països?
6. Personalment, considero que el principal argument per defensar qualsevol llengua és que una llengua, en aquest cas el català, és una visió del món i un ben cultural. En canvi, en el llibre a vegades pot parèixer que l’argument amb més pes és que el català està d’alguna manera per dalt d’altres llengües perquè té presència en l’ensenyament, més parlants i més presència als mitjans de comunicació que altres llengües que sí estan reconegudes a Europa. Quin és, per tu, el principal argument per defensar una llengua?
7. El discurs de defensa de la llengua catalana en el llibre pot resultar radical, no és això, en definitiva, contraproduent en aquesta defensa del català?
Per exemplificar, alguns fragments que poden ser vistos com radicals: “La Unió Europea ens mostra el camí que cal seguir: comptar amb un estat propi” (pàgina 72), “la principal raó que tenen la majoria de persones per funcionar en espanyol i no en català és perquè aquest territori forma part d’Espanya, si això no fos Espanya, la raó hauria desaparegut” (pàgines 19 i 20)...
Si qualcú llegeix aquest llibre per entendre les raons de la defensa del català, pot ser arribi a la conclusió de que tots els que defensam el català tenim com a únic objectiu la independència, i així, crear oposició, intransigència i obstinació.
Què he après?
Donat que som molts alumnes i teníem moltes preguntes, hem pogut fer una o dues preguntes per alumne.
La pregunta que li he fet jo ha set la número 2, amb la seva resposta he entès que considera que en el cas dels Països Catalans no considera que per aconseguir la normalització de la llengua catalana, hagi de desaparèixer el castellà, ja que és quasi impossible que això ocurreixi. A més ha fet referència a que entre els objectius de la Unió Europea, com fa referència al seu llibre, està aquell de que els europeus han de aprendre una més dues llengües.
A més, m'ha paregut molt interessant la pregunta d'un company comparant el català amb l'euskera. Bernat Joan ens ha explicat que hi ha diverses diferències: hi ha més catalanoparlants perquè el Pais Basc té les seves institucions relacionades amb Castella des del segle XIV, en canvi, Catalunya va romandre amb les seves institucions pròpies fins al segle XVIII; l'euskera és més antiga que el català ja que, malgrat hagi moltes teories, la més acceptada és que sigui anterior a la romanització i que aquest procés no es donés al País Basc; a l'educació, el País Basc presenta una peculiaritat ja que possibilita l'elecció entre tres models: tot en euskera, predominantment euskera, o bé, predominantment en castellà, sent la primera opció la més escollida, això fa que a la societat basca hi hagi més nombre de parlants joves que majors, tot el contrari a la situació que viu els Països Catalans.
Primer, Bernat Joan ha fet una petita exposició en la qual ha recalcat que l'actitud per aprendre és molt important, que qualsevol aprenentatge requereix una bona actitud però que aquesta és imprescindible a l'hora de l'aprenentatge d'una llengua; si es té actitud, aprens.
També ens ha explicat que tan sols té sentit parlar de les actituds envers una llengua a aquelles societat on hi ha més d'una llengua. Per exemple, a Dinamarca, amb una única llengua, ningú s'atura a reflexionar i parlar d'actitud envers la llengua.
Després ens ha parlat sobre les raons per les quals la situació sociolingüística d'Eivissa és tan complexa. Fins fa 50 anys, Eivissa era monolingüe (tota la població parlava en català/eivissenc), diglòssica (el castellà era la llengua que s'utilitzava als usos formals), pre-turística i pre-industrial, en general, una societat que havia canviat ben poc. En canvi, en pocs anys, hem passat d'aquesta situació a una societat post-industrial, enfocada als serveis i el turisme i, amb una gran canvi demogràfic.
Aquesta nova situació ha fet que a l'illa d'Eivissa es parlin moltes llengües. En un estudi de 2008, es va constatar que majoritàriament es parlava en castellà i català i després , multitud de llengües com l'àrab, portuguès, romanès... A més de les anomenades llengües de la nova immigració: sobretot l'alemany entre persones de més de 50 anys que decideixen passar la seva jubilació a les illes Balears i l'italià, un cas llamatiu a Formentera, on el turisme italià és massiu durant els mesos de juliol i agost.
Per últim, ens ha precissat que la situació que viu el català és una anomalia estadística i segons el seu punt de vista és perquè allò que nosaltres, per prejudicis, per pressions històriques, prenem per "normal", la resta del món no ho considera "normal".
Les meves preguntes per a Bernat Joan eren:
1. El bilingüisme unilateral és el mateix que el bilingüisme unidireccional?
2. El bilingüisme és una situació transitòria que tan sols té dues sortides: l’abandonament de la llengua per part dels parlants (substitució lingüística) o la recuperació de tots els usos i funcions per a la pròpia llengua (normalització lingüística), per tant, si aconseguim la normalització lingüística als Països Catalans, significa la desaparició del castellà en aquest territori?
3. La normalització lingüística d’una llengua minoritzada és possible només per la via independentista, o bé, per models igualitaris (cada llengua és oficial en exclusiva dins el seu propi territori)?
4. En que consisteix l’idea d’una ciutadania europea per aquella gent que no es trobi còmoda dins el propi estat? Tindríem en un mateix territori ciutadans que responen a Eivissa, la seva comunitat autònoma i l’estat i altres que responen a “Europa”?
5. Em resulta confús el cas sociolingüístic de França. Encara que en França es parlin moltes llengües, tan sols està reconeguda el francès, en canvi, el francès està reconegut com a llengua en diferents estats que no pertanyen al territori francès com és el cas de Canadà o Suïssa. Aquest reconeixement en altres territoris es degut a un treball, una pressió per part de l’estat francès per a que es reconegui la seva llengua (el francès) en altres territoris (Canadà o Suïssa), o bé, és un reconeixement fruit de la comprensió sociolingüística en aquests països?
6. Personalment, considero que el principal argument per defensar qualsevol llengua és que una llengua, en aquest cas el català, és una visió del món i un ben cultural. En canvi, en el llibre a vegades pot parèixer que l’argument amb més pes és que el català està d’alguna manera per dalt d’altres llengües perquè té presència en l’ensenyament, més parlants i més presència als mitjans de comunicació que altres llengües que sí estan reconegudes a Europa. Quin és, per tu, el principal argument per defensar una llengua?
7. El discurs de defensa de la llengua catalana en el llibre pot resultar radical, no és això, en definitiva, contraproduent en aquesta defensa del català?
Per exemplificar, alguns fragments que poden ser vistos com radicals: “La Unió Europea ens mostra el camí que cal seguir: comptar amb un estat propi” (pàgina 72), “la principal raó que tenen la majoria de persones per funcionar en espanyol i no en català és perquè aquest territori forma part d’Espanya, si això no fos Espanya, la raó hauria desaparegut” (pàgines 19 i 20)...
Si qualcú llegeix aquest llibre per entendre les raons de la defensa del català, pot ser arribi a la conclusió de que tots els que defensam el català tenim com a únic objectiu la independència, i així, crear oposició, intransigència i obstinació.
Què he après?
Donat que som molts alumnes i teníem moltes preguntes, hem pogut fer una o dues preguntes per alumne.
La pregunta que li he fet jo ha set la número 2, amb la seva resposta he entès que considera que en el cas dels Països Catalans no considera que per aconseguir la normalització de la llengua catalana, hagi de desaparèixer el castellà, ja que és quasi impossible que això ocurreixi. A més ha fet referència a que entre els objectius de la Unió Europea, com fa referència al seu llibre, està aquell de que els europeus han de aprendre una més dues llengües.
A més, m'ha paregut molt interessant la pregunta d'un company comparant el català amb l'euskera. Bernat Joan ens ha explicat que hi ha diverses diferències: hi ha més catalanoparlants perquè el Pais Basc té les seves institucions relacionades amb Castella des del segle XIV, en canvi, Catalunya va romandre amb les seves institucions pròpies fins al segle XVIII; l'euskera és més antiga que el català ja que, malgrat hagi moltes teories, la més acceptada és que sigui anterior a la romanització i que aquest procés no es donés al País Basc; a l'educació, el País Basc presenta una peculiaritat ja que possibilita l'elecció entre tres models: tot en euskera, predominantment euskera, o bé, predominantment en castellà, sent la primera opció la més escollida, això fa que a la societat basca hi hagi més nombre de parlants joves que majors, tot el contrari a la situació que viu els Països Catalans.
jueves, 10 de marzo de 2011
Dijous 10 de març de 2011
Hem continuat amb les preguntes de Bernat Joan:
29. Quines fases solen tenir els processos de substitució lingüística?
La primera fase consisteix en que la comunitat lingüística va perdent el poder polític propi; tot seguit, altres classes socials afavorides comencen a abandonar la pròpia comunitat lingüística, i així, paulatinament, de dalt cap a baix.
31. En què consisteixen les normes d'ús de la llengua?
Són unes normes no escrites, però profundament arrelades en la societat, que indiquen quina llengua és convenient que hom utilitzi en cada ocasió i activitat, tenint en compte allò que es fa i l'interlocutor o interlocutors que es tenen davant.
32. Què entenem per àmbit d'ús?
És qualsevol espai, ja sigui físic, jurídic o simbòlic en que s'usa la llengua.
33. En quina situació es troba, actualment, als Països catalans, l'ús social de la llengua?
Al Principat de Catalunya, la situació és substancialment millor que, per exemple, a València o a la Franja de Ponent. Així i tot, hi ha unes pautes generals: el català ha guanyat prestigi i ha guanyat espais, generalment, a nivell formal; en canvi, en la intercomunicació informal, especialment entre les generacions més joves continua dominant l'espanyol.
34. Què significa originàriament el concepte "normalització lingüística"? Es fa servir actualment en el mateix sentit?
Fou encunyat, l'any 1966, per Lluís Vicent Aracil i significava el desplaçament de la llengua dominant per part de la llengua subordinada fins recuperar tots els àmbits d'ús, poder viure plenament en la pròpia llengua dins el territori lingüístic que li corresponen.
Per tant, s'oposa al concepte de bilingüisme; en canvi, a partir de la transició, s'ha utilitzat el terme de normalització com a sinònim de bilingüisme.
40. Es pot normalitzar una llengua minoritzada sense afectar l'ús de la llengua superposada? Per què?
És del tot impossible perquè així com s'escampa l'ús de la llengua en procés de normalització, es redueix l'ús de la llengua abans dominant en uns determinats àmbits.
41. Quins models lingüístics hi ha a Europa?
Podem parlar de tres models:
- Models lingüístics igualitaris: havent-hi una diversitat lingüística, totes les llengües gaudeixen d'un reconeixement similar, en igualtat de condicions. Són els casos de Suïssa i Bèlgica.
- Models Lingüístics desigualitaris sense reconeixement de la diversitat. Havent-hi una pluralitat lingüística, l'Estat només reconeix una llengua com a pròpia i, a més, nega l'existència de totes les altres. Com a exemple, el cas de Grècia.
- Models lingüístics desigualitaris amb reconeixement de la diversitat. Els estats que si bé reconeixen la diversitat lingüística i cultural, no reconeixen la plena igualtat legal. És el cas d'Espanya.
43. Quins models lingüístics igualitaris hi ha actualment a Europa? En podries explicar les característiques principals?
N'hi ha dos models igualitaris: Suïssa i Bèlgica. En ambdós casos el criteri seguit és el de territorialitat. Així a Bèlgica hi ha tres llengües oficials, als respectius territoris lingüístics: francès, neerlandès i alemany. I a Suïssa hi ha quatre llengües considerades com a nacionals: l'alemany, el francès, l'italià i el retoromànic, Aquesta última és parlada per menys de l'1% de la població i no és considera per l'Estat com a llengua oficial.
48. Per què alguns dialectes, en unes certes condicions històriques, són considerats com a llengües?
Perquè s'intentarà el trossejament de la llengua que es vol fer desaparèixer a partir de la màxima elemental que diu "divideix i venceràs"
La divisió s'aconsegueix considerant com a llengües variants dialectals d'una llengua determinada, amb la intenció claríssima de reduir l'espai geogràfic d'aquesta llengua.
51. Per què hi ha tant interès, per part d'alguns sectors, a defensar les "modalitats insulars" de la llengua catalana?
Per promoure a les Illes Balears el blaverisme light.
Els blavers de les Illes, doncs, han centrat els seus esforços a promoure la defensa de les anomenades "modalitats insulars" de la llengua, en comptes de promoure, com indiquen Gabriel Bibiloni i el més elemental sentit comú, la difusió d'un bon nivell de català entre tota la població
52. Per què hi ha gent que té prevenció davant el terme "català"?
Perquè l'opressió nacional ha comportat la regionalització del concepte "català"(tant pel que fa al nom com pel que respecta al gentilici), atribuint-lo només als habitants del Principat de Catalunya.
54. En quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic?
Es produeix quan la comunitat lingüística que el pateix es troba en una situació de feblesa.
56. Per què per a unes llengües (espanyol, francès) sempre es remarca la unitat, mentre que per a unes altres (català basc) sempre es remarca la diversitat?
Perquè es pretén l'ús normal per a les primeres i l'ús entrebancat o folklòric per a les segones. En una situació de normalitat lingüística, el discurs de les "modalitats" és absolutament inexistent, en l'estudi de la llengua catalana, en canvi, sembla com si el quadre de modalitats dialectals constituís l'eix fonamental de l'aprenentatge de la llengua.
61. És veritat que el català es troba entre el 3% de llengües més parlades del món?
Sí, la llengua catalana té devers vuit milions i mig de parlants.
62. Quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d'Eivissa?
La utilitat de la llengua (no és útil per a tot), la funcionalitat (no serveix per a uns determinats usos), la seva importància (és una llengua de segona categoria, "local"), el seu àmbit geogràfic (abasta només Eivissa, no el conjunt dels Països Catalans), la seva idoneïtat (no és de bona educació parlar en català quan hi ha castellanoparlants davant), les perspectives de futur (d'aquí a poc temps, la gent deixarà de parlar la llengua catalana), les seves qualitats estètiques ( el català no sona tan bé com el castellà), etc.
63. Quins són els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants?
Trobam dues corrupcions possibles: l'autoodi (exposat en l'apartat anterior) i el xovinisme lingüístic (consistent a suposar la pròpia llengua superior a la resta).
64. Per què la majoria dels europeus residents a les Illes Balears aprenen abans espanyol que no català? Quins factors duen a aquesta situació?
De seguida, els residents europeus que viuen entre nosaltres, entenen que la llengua que sap tothom i la que tothom usa sense cap tipus d'inconvenient és el castellà.
67. Podem afirmar que hi ha llengües que són més importants que no altres? Per què?
De cap manera. Totes les llengües són igual d'importants, totes compleixen una funció fonamental: permetre la intercomunicació entre els seus parlants. Així mateix, les llengües ajuden a configurar una determinada visió del món i vehiculen un cert bagatge cultural.
68. Per què és important la consolidació del registre estàndard de la llengua?
Perquè als mitjans de comunicació, a l'ensenyament i el món cultural, l'estàndard té l'exclusiva d'ús i, una llengua que no té presència a aquests, no té garanties de supervivència.
70. És correcta la distinció entre "llengua culta" i "llengua vulgar"?
No. Es tracta d'una distinció fruit d'un prejudici promogut des de cercles intel·lectuals orgànics i des del poder.
Quan es qualifica una llengua amb aquests termes es té la impressió que s'està parlant de les característiques personals de qui l'utilitza. Podem parlar de registres lingüístics i de nivells de llenguatge, i distinguir-los i classificar-los a partir del grau de formalització, però en cap cas no es poden traslladar conceptes ideologitzats a consideracions de caire científic.
29. Quines fases solen tenir els processos de substitució lingüística?
La primera fase consisteix en que la comunitat lingüística va perdent el poder polític propi; tot seguit, altres classes socials afavorides comencen a abandonar la pròpia comunitat lingüística, i així, paulatinament, de dalt cap a baix.
31. En què consisteixen les normes d'ús de la llengua?
Són unes normes no escrites, però profundament arrelades en la societat, que indiquen quina llengua és convenient que hom utilitzi en cada ocasió i activitat, tenint en compte allò que es fa i l'interlocutor o interlocutors que es tenen davant.
32. Què entenem per àmbit d'ús?
És qualsevol espai, ja sigui físic, jurídic o simbòlic en que s'usa la llengua.
33. En quina situació es troba, actualment, als Països catalans, l'ús social de la llengua?
Al Principat de Catalunya, la situació és substancialment millor que, per exemple, a València o a la Franja de Ponent. Així i tot, hi ha unes pautes generals: el català ha guanyat prestigi i ha guanyat espais, generalment, a nivell formal; en canvi, en la intercomunicació informal, especialment entre les generacions més joves continua dominant l'espanyol.
34. Què significa originàriament el concepte "normalització lingüística"? Es fa servir actualment en el mateix sentit?
Fou encunyat, l'any 1966, per Lluís Vicent Aracil i significava el desplaçament de la llengua dominant per part de la llengua subordinada fins recuperar tots els àmbits d'ús, poder viure plenament en la pròpia llengua dins el territori lingüístic que li corresponen.
Per tant, s'oposa al concepte de bilingüisme; en canvi, a partir de la transició, s'ha utilitzat el terme de normalització com a sinònim de bilingüisme.
40. Es pot normalitzar una llengua minoritzada sense afectar l'ús de la llengua superposada? Per què?
És del tot impossible perquè així com s'escampa l'ús de la llengua en procés de normalització, es redueix l'ús de la llengua abans dominant en uns determinats àmbits.
41. Quins models lingüístics hi ha a Europa?
Podem parlar de tres models:
- Models lingüístics igualitaris: havent-hi una diversitat lingüística, totes les llengües gaudeixen d'un reconeixement similar, en igualtat de condicions. Són els casos de Suïssa i Bèlgica.
- Models Lingüístics desigualitaris sense reconeixement de la diversitat. Havent-hi una pluralitat lingüística, l'Estat només reconeix una llengua com a pròpia i, a més, nega l'existència de totes les altres. Com a exemple, el cas de Grècia.
- Models lingüístics desigualitaris amb reconeixement de la diversitat. Els estats que si bé reconeixen la diversitat lingüística i cultural, no reconeixen la plena igualtat legal. És el cas d'Espanya.
43. Quins models lingüístics igualitaris hi ha actualment a Europa? En podries explicar les característiques principals?
N'hi ha dos models igualitaris: Suïssa i Bèlgica. En ambdós casos el criteri seguit és el de territorialitat. Així a Bèlgica hi ha tres llengües oficials, als respectius territoris lingüístics: francès, neerlandès i alemany. I a Suïssa hi ha quatre llengües considerades com a nacionals: l'alemany, el francès, l'italià i el retoromànic, Aquesta última és parlada per menys de l'1% de la població i no és considera per l'Estat com a llengua oficial.
48. Per què alguns dialectes, en unes certes condicions històriques, són considerats com a llengües?
Perquè s'intentarà el trossejament de la llengua que es vol fer desaparèixer a partir de la màxima elemental que diu "divideix i venceràs"
La divisió s'aconsegueix considerant com a llengües variants dialectals d'una llengua determinada, amb la intenció claríssima de reduir l'espai geogràfic d'aquesta llengua.
51. Per què hi ha tant interès, per part d'alguns sectors, a defensar les "modalitats insulars" de la llengua catalana?
Per promoure a les Illes Balears el blaverisme light.
Els blavers de les Illes, doncs, han centrat els seus esforços a promoure la defensa de les anomenades "modalitats insulars" de la llengua, en comptes de promoure, com indiquen Gabriel Bibiloni i el més elemental sentit comú, la difusió d'un bon nivell de català entre tota la població
52. Per què hi ha gent que té prevenció davant el terme "català"?
Perquè l'opressió nacional ha comportat la regionalització del concepte "català"(tant pel que fa al nom com pel que respecta al gentilici), atribuint-lo només als habitants del Principat de Catalunya.
54. En quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic?
Es produeix quan la comunitat lingüística que el pateix es troba en una situació de feblesa.
56. Per què per a unes llengües (espanyol, francès) sempre es remarca la unitat, mentre que per a unes altres (català basc) sempre es remarca la diversitat?
Perquè es pretén l'ús normal per a les primeres i l'ús entrebancat o folklòric per a les segones. En una situació de normalitat lingüística, el discurs de les "modalitats" és absolutament inexistent, en l'estudi de la llengua catalana, en canvi, sembla com si el quadre de modalitats dialectals constituís l'eix fonamental de l'aprenentatge de la llengua.
61. És veritat que el català es troba entre el 3% de llengües més parlades del món?
Sí, la llengua catalana té devers vuit milions i mig de parlants.
62. Quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d'Eivissa?
La utilitat de la llengua (no és útil per a tot), la funcionalitat (no serveix per a uns determinats usos), la seva importància (és una llengua de segona categoria, "local"), el seu àmbit geogràfic (abasta només Eivissa, no el conjunt dels Països Catalans), la seva idoneïtat (no és de bona educació parlar en català quan hi ha castellanoparlants davant), les perspectives de futur (d'aquí a poc temps, la gent deixarà de parlar la llengua catalana), les seves qualitats estètiques ( el català no sona tan bé com el castellà), etc.
63. Quins són els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants?
Trobam dues corrupcions possibles: l'autoodi (exposat en l'apartat anterior) i el xovinisme lingüístic (consistent a suposar la pròpia llengua superior a la resta).
64. Per què la majoria dels europeus residents a les Illes Balears aprenen abans espanyol que no català? Quins factors duen a aquesta situació?
De seguida, els residents europeus que viuen entre nosaltres, entenen que la llengua que sap tothom i la que tothom usa sense cap tipus d'inconvenient és el castellà.
67. Podem afirmar que hi ha llengües que són més importants que no altres? Per què?
De cap manera. Totes les llengües són igual d'importants, totes compleixen una funció fonamental: permetre la intercomunicació entre els seus parlants. Així mateix, les llengües ajuden a configurar una determinada visió del món i vehiculen un cert bagatge cultural.
68. Per què és important la consolidació del registre estàndard de la llengua?
Perquè als mitjans de comunicació, a l'ensenyament i el món cultural, l'estàndard té l'exclusiva d'ús i, una llengua que no té presència a aquests, no té garanties de supervivència.
70. És correcta la distinció entre "llengua culta" i "llengua vulgar"?
No. Es tracta d'una distinció fruit d'un prejudici promogut des de cercles intel·lectuals orgànics i des del poder.
Quan es qualifica una llengua amb aquests termes es té la impressió que s'està parlant de les característiques personals de qui l'utilitza. Podem parlar de registres lingüístics i de nivells de llenguatge, i distinguir-los i classificar-los a partir del grau de formalització, però en cap cas no es poden traslladar conceptes ideologitzats a consideracions de caire científic.
miércoles, 9 de marzo de 2011
Dijous 3 de març de 2011
A la classe d'avui, hem continuat amb el llibre Sociolingüística a l'aula de Bernat Joan.
17. Què és una interllengua? Quin paper realitza en la societat d'avui?
És una llengua de comunicació internacional amb el paper de facilitar la intercomunicació entre persones de comunitats lingüístiques, països i contextos geogràfics i culturals diferents.
18. Quina és la interllengua més estesa al llarg del món? Per que?
La més estesa és l'anglès. Inicialment, a causa de l'imperialisme britànic i actualment al capdavant del desenvolupament mundial es troba els Estats Units.
19. És inevitable la proliferació del coneixement de l'anglès al nostre continent? Per què?
Probablement és inevitable per qüestions merament pràctiques. Cal destacar que es necessitaran mesures necessàries per a que lànglès no s'arribi a nativitzar als diferents països que el tenguin com a interllengua.
20. Quin seria el vostre model lingüístic ideal per a la futura Europa unida?
El model ideal seria aquell que garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüística. Això només seria possible amb el reforçament de totes les llengües i l'establiment d'una interllengua "neutral": l'esperanto.
21. Quines característiques té el conflicte lingüístic als Països Catalans?
El conflicte lingüístic apareix quan des de la comunitat lingüística dominant s'articulen respostes tendents a afeblir les mesures preses des de les files dels partidaris de la normalització.
22. Quan es va originar el conflicte lingüístic?
Es va originar a través d'un procés de castellanització que va començar amb la noblesa, al segle XVI, i que posteriorment es va estendre a d'altres capes socials.
Alguns dels episodis clau per aquesta castellanització són: el tractat dels Pirineus i edicte del rei Lluís XIV, les decrets de Nova Planta, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco...
Una pregunta important que pot derivar d'aquesta qüestió siria: sense la persecució política que ha sofert, la llengua catalana hauria gaudit de plena normalitat?
23. Quines són les possibles sortides per al conflicte lingüístic?
El conflicte lingüístic és transitori i té dos sortides possibles:
· La normalització de la llengua catalana, amb la qual aquesta torna a ocupar tots els àmbits d'ús.
· La substitució de la llengua catalana per l'espanyol (i pel francès), amb la qual aquesta deixa d'ocupar tots els àmbits no residuals al nostre territori lingüístic.
24. Quin paper juga el conflicte lingüístic en la nostra societat?
El conflicte lingüístic no existiria si el conjunt de la societat catalana es resignàs a deixar morir la llegua pròpia.
25. En què consisteix el procès de substitució lingüística?
Consisteix en la pèrdua paulatina d'àmbits d'ús i de parlants per part d'una determinada comunitat lingüística.
Un dels símptomes de que aquest procés és ja molt avançat és la manca de tranmissió generacional de la llengua en qüestió.
26. Com s'origina el procés de substitució lingüística?
Constitueix un símptoma d'una situació de dominació política.
En el nostre cas, els primers segments de la població catalana que canvien la llengua són els nobles que pretenen fer carrera a la cort, quan aquesta es trasllada a Castella després del matrimoni dels anomenats Reis Catòlics. Posteriorment, es castellanitzaran sectors de la incipient burgesia, i dels intel·lectuals.
27. És inevitable el procés de substitució lingüística?
De cap manera. Aquest procés es pot invertir, si sectors importants de la societat prenen la decisió racional i conscient de recuperar la llengua. Inicialment, sol correspondre a sectors minoritaris que intentaran que capes cada vegada més extenses de la societat s'involucrin.
28. Com es pot canviar el procés de substitució pel de normalització
Són necessaris alguns fenòmens, induïts per l'acció de les minories conscients esmentades anteriorment; aquests fenòmens són: que la societat es vegi des de la perspectiva de si mateixa, que traballi per aconseguir un mínim de poder polític, que creï un univers simbòlic propi, que articuli un sistema d'ensenyament i mitjans de comunicació no depenents a cap altra comunitat lingüística no nacional.
Què he après?
He après què és una interllengua i l'esperanto.
17. Què és una interllengua? Quin paper realitza en la societat d'avui?
És una llengua de comunicació internacional amb el paper de facilitar la intercomunicació entre persones de comunitats lingüístiques, països i contextos geogràfics i culturals diferents.
18. Quina és la interllengua més estesa al llarg del món? Per que?
La més estesa és l'anglès. Inicialment, a causa de l'imperialisme britànic i actualment al capdavant del desenvolupament mundial es troba els Estats Units.
19. És inevitable la proliferació del coneixement de l'anglès al nostre continent? Per què?
Probablement és inevitable per qüestions merament pràctiques. Cal destacar que es necessitaran mesures necessàries per a que lànglès no s'arribi a nativitzar als diferents països que el tenguin com a interllengua.
20. Quin seria el vostre model lingüístic ideal per a la futura Europa unida?
El model ideal seria aquell que garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüística. Això només seria possible amb el reforçament de totes les llengües i l'establiment d'una interllengua "neutral": l'esperanto.
21. Quines característiques té el conflicte lingüístic als Països Catalans?
El conflicte lingüístic apareix quan des de la comunitat lingüística dominant s'articulen respostes tendents a afeblir les mesures preses des de les files dels partidaris de la normalització.
22. Quan es va originar el conflicte lingüístic?
Es va originar a través d'un procés de castellanització que va començar amb la noblesa, al segle XVI, i que posteriorment es va estendre a d'altres capes socials.
Alguns dels episodis clau per aquesta castellanització són: el tractat dels Pirineus i edicte del rei Lluís XIV, les decrets de Nova Planta, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco...
Una pregunta important que pot derivar d'aquesta qüestió siria: sense la persecució política que ha sofert, la llengua catalana hauria gaudit de plena normalitat?
23. Quines són les possibles sortides per al conflicte lingüístic?
El conflicte lingüístic és transitori i té dos sortides possibles:
· La normalització de la llengua catalana, amb la qual aquesta torna a ocupar tots els àmbits d'ús.
· La substitució de la llengua catalana per l'espanyol (i pel francès), amb la qual aquesta deixa d'ocupar tots els àmbits no residuals al nostre territori lingüístic.
24. Quin paper juga el conflicte lingüístic en la nostra societat?
El conflicte lingüístic no existiria si el conjunt de la societat catalana es resignàs a deixar morir la llegua pròpia.
25. En què consisteix el procès de substitució lingüística?
Consisteix en la pèrdua paulatina d'àmbits d'ús i de parlants per part d'una determinada comunitat lingüística.
Un dels símptomes de que aquest procés és ja molt avançat és la manca de tranmissió generacional de la llengua en qüestió.
26. Com s'origina el procés de substitució lingüística?
Constitueix un símptoma d'una situació de dominació política.
En el nostre cas, els primers segments de la població catalana que canvien la llengua són els nobles que pretenen fer carrera a la cort, quan aquesta es trasllada a Castella després del matrimoni dels anomenats Reis Catòlics. Posteriorment, es castellanitzaran sectors de la incipient burgesia, i dels intel·lectuals.
27. És inevitable el procés de substitució lingüística?
De cap manera. Aquest procés es pot invertir, si sectors importants de la societat prenen la decisió racional i conscient de recuperar la llengua. Inicialment, sol correspondre a sectors minoritaris que intentaran que capes cada vegada més extenses de la societat s'involucrin.
28. Com es pot canviar el procés de substitució pel de normalització
Són necessaris alguns fenòmens, induïts per l'acció de les minories conscients esmentades anteriorment; aquests fenòmens són: que la societat es vegi des de la perspectiva de si mateixa, que traballi per aconseguir un mínim de poder polític, que creï un univers simbòlic propi, que articuli un sistema d'ensenyament i mitjans de comunicació no depenents a cap altra comunitat lingüística no nacional.
Què he après?
He après què és una interllengua i l'esperanto.
martes, 8 de marzo de 2011
jueves, 24 de febrero de 2011
Dijous 24 de febrer de 2011
En la classe d'avui hem començat amb les respostes a les qüestions sociolingüístiques del llibre Sociolingüística a l'aula de Bernat Joan i Marí.
1. Quines tipologies hi ha de bilingüisme?
El bilingüisme es pot estudiar des del grau de bilingüització de la persona, des de les intencions que porten a un individu a esdevenir bilingüe o el tipus de bilingüisme en el context social.
Quant la primera qüestió, existeixen molts tipus de bilingües per l'àmplia gradació de bilingüització: des d'aquells que són bilingües per context familiar i que usen indiferentment les dues llengües i aquells que s'expressen habitualment en una de les llengües i que les comprenen les dues.
Pel que fa a les intencions i raons per fer-se bilingües, distingim entre:
- Familiar: ha adquirit l'aprenentatge de dues llengües perquè en l'àmbit.
familiar es dominen dues llengües.
- Instrumental: una persona aprèn una segona llengua per necessitat, normalment interessos laborals.
- Integrador: la motivació deriva de l'interès per integrar-se en la societat.
- Cultural: una persona aprèn una segona llengua per l'interès en
la cultura relacionada amb aquella llengua.
A nivell social existeixen dos tipus de bilingüisme:
- Unidireccional: quan els parlants d'una llengua determinada coneixen la seva llengua i la de l'altre grup (bilingües), però aquest segon grup tan sols coneix la seva pròpia (unilingües).
- Bidireccional: les persones d'ambdós grups socials coneixen les dues llengües.
2. Per què s'afirma que el bilingüisme constitueix un mite?
Lluís V. Aracil va afirmar que habitualment els defensors del bilingüisme ho són per mantenir el seu privilegi de mantenir-se unilingües. D'aquesta manera, la suposada defensa de la nostra societat com a bilingüe és, en realitat, una manera d'emmascarar la dominació d'una llengua per sobre d'una altra.
3. En què consisteix el bilingüisme unilateral?
Aquest tipus de bilingüisme es dóna quan un grup de parlants coneixen la seva pròpia llengua i la de l'altre grup social (bilingües), però aquest últim tan sols coneix una de les dues llengües (unilingües); de manera que s'imposa la llengua dels unilingües, l'única que amb tota seguretat entenen ambdós grups socials.
4. És possible el manteniment del bilingüisme en un procés de normalització lingüística?
La normalització lingüística intenta invertir la situació següent: tothom coneix la llengua dominant, que normalment no és la llengua pròpia, i aquesta tan sols la coneixen els autòctons o els parlants d'aquesta llengua. Amb la inversió s'aconseguiria que tots coneguessin la llengua pròpia i aquesta fos la base de les relacions socials, mentre que la llengua abans dominant romangués per a funcions secundàries.
Així doncs, en un context de llengua catalana, els no catalanoparlants podrien utilitzar el castellà però, la llengua d'intercomunicació en aquest context seria el català.
5. Per què es produeix la paradoxa que, tot sovint, els bilingües són unilingües i, en canvi, els monolingüistes són bilingües?
Molts d'aquells que defensen el bilingüisme tan sols els interessa mantenir determinades avantatges i privilegis, sobretot de no haver d'aprendre l'altra llengua, que normalment és la llengua minoritzada.
En casos molt extrems i radicals, els parlants de la llengua minoritzada volen normalitzar la seva llengua pròpia, com el bilingüisme és un mite que emmascara una dominació, elegeixen la defensa de l'unilingüisme, amb la llengua pròpia com a única oficial, de l'ensenyament, mitjans de comunicació...
6. Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del món?
Bernat Joan ens afirma que no existeixen, que el bilingüisme és una situació transitòria, que pot ser:
- Entre un unilingüisme i un nou unilingüisme. En els casos de substitució lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona llengua (llengua B), convertint-se així en territori de parla bilingüe. Però l'ús de la llengua B va augmentant en detriment de la llengua A, fins que aquesta desapareix.
- Entre un unilingüisme i el retorn al mateix unilingüisme. En les casos de normalització lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona (llengua B), convertint-se en bilingüisme. Però, al contrari que en el cas anterior, la llengua A recupera l'ús a través de la normalització.
7. Podem dir que la situació d'Eivissa és de bilingüisme equilibrat?
Per què?
No, perquè mentre que la totalitat dels catalanoparlants domina el castellà, hi ha una gran part de ciutadans de parla espanyola que no domina el català. Per tant, a Eivissa existeix un plurilingüisme que s'articula al voltant del castellà, que esdevé el principal vehicle de comunicació social.
8. Com definiries, en termes generals, la situació sociolingüística d'Eivissa?
A Eivissa existeix una situació de bilingüisme unidireccional. Així doncs, hi ha un nombre important de catalanoparlants que presenten diglòssia, és a dir, que consideren el català com de segon ordre i accentuen la importància del castellà, especialment per la intercomunicació general i les activitats formals.
No obstant, últimament la llengua catalana ha guanyat prestigi per la seva introducció a l'ensenyament i als mitjans de comunicació però això, encara, no s'ha traduït en un augment de l'ús social.
9. En què consisteix la diglòssia?
El terme de diglòssia va ser introduït per Fergusson que va estudiar l'ús de la llengua àrab. Va observar que a nivell informal s'utilitzen múltiples varietats d'àrab però que a nivell formal tan sols s'utilitza l'àrab clàssic o corànic.
Fishman va traslladar aquest model als territoris amb dues llengües. Seguint aquesta idea, una llengua és utilitzada en els usos formals, en l'ús oficial i en la intercomunicació pública més formalitzada, mentre que l'altra s'usarà tan sols en situacions oficials. De manera que els parlants valoraran la llengua dels usos formals per damunt de la llengua reduïda als usos informals.
10. Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic?
En aquestes situacions, s'utilitzen dues llengües als àmbits informal però es té en compte tan sols una en ela àmbits formals. La conseqüència d'això és que la població valorarà de manera més positiva la dels àmbits formal i l'altra es veurà indefensa davant prejudicis lingüístics diversos.
No és el cas d'Eivissa perquè el català està a l'àmbit formal però no esdevé la llengua millor valorada.
11. En quina mesura podem afirmar que la situació sociolingüística d'Eivissa és de bilingüisme diglòssic?
No podem afirmar que la situació d'Eivissa, ni de la resta de territoris amb parla catalana, sigui de bilingüisme diglòssic per la oficialitat d'aquesta llengua. Però sí que hi ha un important nombre d'individus diglòssics, és a dir, persones de parla catalana que tenen prejudicis sobre la seva pròpia llengua i que entenen que el castellà és la llengua adequada per als usos formals. Un exemple: els pagesos pràcticament unilingües que s'esforcen per parlar en castellà quan qualcú li parla en aquesta llengua.
12. Per què el concepte de diglòssia és poc operatiu?
Perquè fa referència a dos fenòmens diferents i que no tenen gaire relació entre ells.
13. Quins dos sentits diferents ha tengut el concepte de diglòssia?
Diglòssia pot referir-se a la distribució de registres lingüístics entre àmbits formals i informals, de manera que el fet de que una llengua compti amb tots els registres constitueix un símptoma de normalització lingüística; o pot referir-se a situacions en què els àmbits informals són per a dues llengües, però els àmbits formals tan sols per a una de les dues, provocant així un detriment de la que no està present en els àmbits formals.
14. Consideres que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa? Per què?
Els dos termes solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic perquè no es donen gaires casos de bilingüisme harmònic, de manera que les situacions de bilingüisme social solen ser també casos de bilingüisme diglòssic.
15. Per què perduren, en la nostra societat, els comportaments diglòssics?
Perquè encara es troba molt llunyana la normalitat d'ús de la llengua catalana. Perquè ningú qüestiona la presència de llengües amb menys parlants que el català ja que ocupen tots els àmbits d'ús dins els seus territoris, la qual cosa no passa als territoris de parla catalana, on persistirà les actituds desfavorables envers aquesta llengua mentre perduri la anormalitat en l'ús social.
16. Per què encara no hem assolit la normalitat lingüística?
· Perquè hi ha àmbits dins els quals el català és absent o pràcticament residual: administració de justícia, les forces armades...
· Perquè el català no és la llengua referencial en la nostra societat (un nouvingut opta normalment per aprendre el castellà perquè els resulta més útil).
· Perquè no existeix una total cohesió lingüística ni una identificació social a través de la llengua.
· Perquè l'única llengua segura, a nivell social, continua sent el castellà.
· Perquè encara no és possible viure plenament en català.
Què he après?
No havia escoltat parlar del bilingüisme unilateral; ni sabia que el terme de diglòssia va néixer per un estudi de l'àrab; solia confondre els termes de diglòssia i bilingüisme, per això ha set útil la pregunta 14, on s'aclareix aquest aspecte i, per últim, també ha set útil les respostes on es medita sobre la situació lingüística d'Eivissa, ja que suposa un exemple molt proper.
1. Quines tipologies hi ha de bilingüisme?
El bilingüisme es pot estudiar des del grau de bilingüització de la persona, des de les intencions que porten a un individu a esdevenir bilingüe o el tipus de bilingüisme en el context social.
Quant la primera qüestió, existeixen molts tipus de bilingües per l'àmplia gradació de bilingüització: des d'aquells que són bilingües per context familiar i que usen indiferentment les dues llengües i aquells que s'expressen habitualment en una de les llengües i que les comprenen les dues.
Pel que fa a les intencions i raons per fer-se bilingües, distingim entre:
- Familiar: ha adquirit l'aprenentatge de dues llengües perquè en l'àmbit.
familiar es dominen dues llengües.
- Instrumental: una persona aprèn una segona llengua per necessitat, normalment interessos laborals.
- Integrador: la motivació deriva de l'interès per integrar-se en la societat.
- Cultural: una persona aprèn una segona llengua per l'interès en
la cultura relacionada amb aquella llengua.
A nivell social existeixen dos tipus de bilingüisme:
- Unidireccional: quan els parlants d'una llengua determinada coneixen la seva llengua i la de l'altre grup (bilingües), però aquest segon grup tan sols coneix la seva pròpia (unilingües).
- Bidireccional: les persones d'ambdós grups socials coneixen les dues llengües.
2. Per què s'afirma que el bilingüisme constitueix un mite?
Lluís V. Aracil va afirmar que habitualment els defensors del bilingüisme ho són per mantenir el seu privilegi de mantenir-se unilingües. D'aquesta manera, la suposada defensa de la nostra societat com a bilingüe és, en realitat, una manera d'emmascarar la dominació d'una llengua per sobre d'una altra.
3. En què consisteix el bilingüisme unilateral?
Aquest tipus de bilingüisme es dóna quan un grup de parlants coneixen la seva pròpia llengua i la de l'altre grup social (bilingües), però aquest últim tan sols coneix una de les dues llengües (unilingües); de manera que s'imposa la llengua dels unilingües, l'única que amb tota seguretat entenen ambdós grups socials.
4. És possible el manteniment del bilingüisme en un procés de normalització lingüística?
La normalització lingüística intenta invertir la situació següent: tothom coneix la llengua dominant, que normalment no és la llengua pròpia, i aquesta tan sols la coneixen els autòctons o els parlants d'aquesta llengua. Amb la inversió s'aconseguiria que tots coneguessin la llengua pròpia i aquesta fos la base de les relacions socials, mentre que la llengua abans dominant romangués per a funcions secundàries.
Així doncs, en un context de llengua catalana, els no catalanoparlants podrien utilitzar el castellà però, la llengua d'intercomunicació en aquest context seria el català.
5. Per què es produeix la paradoxa que, tot sovint, els bilingües són unilingües i, en canvi, els monolingüistes són bilingües?
Molts d'aquells que defensen el bilingüisme tan sols els interessa mantenir determinades avantatges i privilegis, sobretot de no haver d'aprendre l'altra llengua, que normalment és la llengua minoritzada.
En casos molt extrems i radicals, els parlants de la llengua minoritzada volen normalitzar la seva llengua pròpia, com el bilingüisme és un mite que emmascara una dominació, elegeixen la defensa de l'unilingüisme, amb la llengua pròpia com a única oficial, de l'ensenyament, mitjans de comunicació...
6. Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del món?
Bernat Joan ens afirma que no existeixen, que el bilingüisme és una situació transitòria, que pot ser:
- Entre un unilingüisme i un nou unilingüisme. En els casos de substitució lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona llengua (llengua B), convertint-se així en territori de parla bilingüe. Però l'ús de la llengua B va augmentant en detriment de la llengua A, fins que aquesta desapareix.
- Entre un unilingüisme i el retorn al mateix unilingüisme. En les casos de normalització lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona (llengua B), convertint-se en bilingüisme. Però, al contrari que en el cas anterior, la llengua A recupera l'ús a través de la normalització.
7. Podem dir que la situació d'Eivissa és de bilingüisme equilibrat?
Per què?
No, perquè mentre que la totalitat dels catalanoparlants domina el castellà, hi ha una gran part de ciutadans de parla espanyola que no domina el català. Per tant, a Eivissa existeix un plurilingüisme que s'articula al voltant del castellà, que esdevé el principal vehicle de comunicació social.
8. Com definiries, en termes generals, la situació sociolingüística d'Eivissa?
A Eivissa existeix una situació de bilingüisme unidireccional. Així doncs, hi ha un nombre important de catalanoparlants que presenten diglòssia, és a dir, que consideren el català com de segon ordre i accentuen la importància del castellà, especialment per la intercomunicació general i les activitats formals.
No obstant, últimament la llengua catalana ha guanyat prestigi per la seva introducció a l'ensenyament i als mitjans de comunicació però això, encara, no s'ha traduït en un augment de l'ús social.
9. En què consisteix la diglòssia?
El terme de diglòssia va ser introduït per Fergusson que va estudiar l'ús de la llengua àrab. Va observar que a nivell informal s'utilitzen múltiples varietats d'àrab però que a nivell formal tan sols s'utilitza l'àrab clàssic o corànic.
Fishman va traslladar aquest model als territoris amb dues llengües. Seguint aquesta idea, una llengua és utilitzada en els usos formals, en l'ús oficial i en la intercomunicació pública més formalitzada, mentre que l'altra s'usarà tan sols en situacions oficials. De manera que els parlants valoraran la llengua dels usos formals per damunt de la llengua reduïda als usos informals.
10. Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic?
En aquestes situacions, s'utilitzen dues llengües als àmbits informal però es té en compte tan sols una en ela àmbits formals. La conseqüència d'això és que la població valorarà de manera més positiva la dels àmbits formal i l'altra es veurà indefensa davant prejudicis lingüístics diversos.
No és el cas d'Eivissa perquè el català està a l'àmbit formal però no esdevé la llengua millor valorada.
11. En quina mesura podem afirmar que la situació sociolingüística d'Eivissa és de bilingüisme diglòssic?
No podem afirmar que la situació d'Eivissa, ni de la resta de territoris amb parla catalana, sigui de bilingüisme diglòssic per la oficialitat d'aquesta llengua. Però sí que hi ha un important nombre d'individus diglòssics, és a dir, persones de parla catalana que tenen prejudicis sobre la seva pròpia llengua i que entenen que el castellà és la llengua adequada per als usos formals. Un exemple: els pagesos pràcticament unilingües que s'esforcen per parlar en castellà quan qualcú li parla en aquesta llengua.
12. Per què el concepte de diglòssia és poc operatiu?
Perquè fa referència a dos fenòmens diferents i que no tenen gaire relació entre ells.
13. Quins dos sentits diferents ha tengut el concepte de diglòssia?
Diglòssia pot referir-se a la distribució de registres lingüístics entre àmbits formals i informals, de manera que el fet de que una llengua compti amb tots els registres constitueix un símptoma de normalització lingüística; o pot referir-se a situacions en què els àmbits informals són per a dues llengües, però els àmbits formals tan sols per a una de les dues, provocant així un detriment de la que no està present en els àmbits formals.
14. Consideres que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa? Per què?
Els dos termes solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic perquè no es donen gaires casos de bilingüisme harmònic, de manera que les situacions de bilingüisme social solen ser també casos de bilingüisme diglòssic.
15. Per què perduren, en la nostra societat, els comportaments diglòssics?
Perquè encara es troba molt llunyana la normalitat d'ús de la llengua catalana. Perquè ningú qüestiona la presència de llengües amb menys parlants que el català ja que ocupen tots els àmbits d'ús dins els seus territoris, la qual cosa no passa als territoris de parla catalana, on persistirà les actituds desfavorables envers aquesta llengua mentre perduri la anormalitat en l'ús social.
16. Per què encara no hem assolit la normalitat lingüística?
· Perquè hi ha àmbits dins els quals el català és absent o pràcticament residual: administració de justícia, les forces armades...
· Perquè el català no és la llengua referencial en la nostra societat (un nouvingut opta normalment per aprendre el castellà perquè els resulta més útil).
· Perquè no existeix una total cohesió lingüística ni una identificació social a través de la llengua.
· Perquè l'única llengua segura, a nivell social, continua sent el castellà.
· Perquè encara no és possible viure plenament en català.
Què he après?
No havia escoltat parlar del bilingüisme unilateral; ni sabia que el terme de diglòssia va néixer per un estudi de l'àrab; solia confondre els termes de diglòssia i bilingüisme, per això ha set útil la pregunta 14, on s'aclareix aquest aspecte i, per últim, també ha set útil les respostes on es medita sobre la situació lingüística d'Eivissa, ja que suposa un exemple molt proper.
lunes, 21 de febrero de 2011
Dijous 17 de febrer de 2011
Al principi de la classe s'ha tornat a presentar l'assignatura de manera general per als que no varen estar a la classe del dijous anterior, hem exposat algun resum dels dos articles de la setmana passada i també s'han llegit algunes argumentacions sobre la pregunta que se'ns va proposar: què li argumentaries a qui diu que l'eivissenc no és català o que el català no és eivissenc?
L'argumentació que jo vaig preparar és la següent:
Ningú dubta que un andalús parla espanyol o castellà encara que no parli igual que un natural de Castella; d'igual manera, per tant, ningú hauria de dubtar que un eivissenc parla català encara que no sigui exactament el mateix parlar que té un natural de Catalunya. Però la realitat és que en aquest últim cas, sí existeixen dubtes i, fins i tot, un important debat.
La solució a aquests dubtes i aquest debat és ben senzilla: l'eivissenc, com l'andalús, l'aragonès, el murcià, el valencià, el mallorquí... són noms populars i característics d'un lloc (varietats geogràfiques), però necessàriament, ha d'existir un nom general per quan vulguem parlar amb propietat i precisió. Aquests noms generals o llengües estàndard són l'espanyol o castellà en els casos de l'andalús, l'aragonès, el murcià... I el català pels casos de l'eivissenc, el mallorquí, el valencià...
La resta de la classe l'hem emprat per comentar un mapa conceptual. En el qual s'exposa que la llengua es pot estudiar des de la lingüística o bé, des de la sociolingüística.
La lingüística s'ocupa de l'estructura, tant de la fonètica, com la morfologia i la sintaxi.
La sociolingüística, en canvi, s'ocupa de l'ús que fa la societat de la llengua.
Aquest ús té història tant de la pròpia llengua, és a dir, de quina manera han evolucionat les paraules com per exemple de OCULUM (paraula llatina) fins a ULL (paraula en català); com història social i política, que es pot dividir en quatre períodes:
- els orígens que comprèn des del segle IX fins al segle XV. Trobam traduccions del llatí al català als marges d'alguns llibres de sermons eclesiàstics, el més antic que s'ha trobat ha set del segle IX. Durant els segles XII i XVIII cal destacar les Homilies d'Organyà, sermons eclesiàstics ja íntegrament traduïts al català des del llatí per a què el poble lla ho entengués i Forum Judicum, text de lleis visigòtic. És imprescindible fer referència a Ramon Llull durant el segle XIII, que va escriure més de 150 obres i que ha tengut tanta importància perquè a més de traduir molts de textos del llatí al català, va crear vocabulari per necessitat ja que moltes paraules llatines que encara no existien en català.A més, com un dels seus objectius era convertir als infidels, necessitava històries atractives per al poble, per tant, també va contribuir a un gran desenvolupament a nivell literari.
- Segles XVI - XVII: període que es caracteritza per una societat sense prejudicis respecte a la llengua. Un exemple molt representatiu és que Cervantes va llegir Tirant lo Blanc.
- 1900-1939: els fets més representatius són la normativització de la llengua catalana amb el diccionari de Pompeu Fabra i la Guerra Civil.
- I per últim, la situació actual.
La sociolingüística es desenvolupa en diferents àmbits: que poden ser de parla o de llengua.
- De parla com les variants geogràfiques (eivissenc, mallorquí, balear, valencià); les varietats funcionals (formal, informal) o registres (literari, vulgar, estàndard); varietats històriques; varietats socials (pagès) i la varietat estàndard.
- De llengua quan hi ha contacte entre llengües, i aquest contacte es pot manifestar en conflicte lingüístic que es refereix a la situació en què, dins una comunitat lingüística, dues llengües entren en competència d'ús. Aquest conflicte pot produir:
· Llengües minoritzades: les llengües que pateixen la pressió social d'una
altra més estesa i, per tant, es veu conduïda cap a una reducció d'ús.
· Diglòssia: les llengües en contacte dins un territori es reparteixen els
àmbits d'ús de manera desequilibrada. Per exemple quan una persona de
parla catalana utilitza el castellà per dirigir-se socialment a la resta
en un primer contacte.
· Normalització lingüística: és el procés per aconseguir que una llengua
minoritzada esdevingui d'ús normal.
· Bilingüisme: coexistència de dues (o més) llengües.
· Substitució lingüística: el procés que condueix a la desaparició d'una
llengua perquè els parlants deixen d'usar-la.
L'argumentació que jo vaig preparar és la següent:
Ningú dubta que un andalús parla espanyol o castellà encara que no parli igual que un natural de Castella; d'igual manera, per tant, ningú hauria de dubtar que un eivissenc parla català encara que no sigui exactament el mateix parlar que té un natural de Catalunya. Però la realitat és que en aquest últim cas, sí existeixen dubtes i, fins i tot, un important debat.
La solució a aquests dubtes i aquest debat és ben senzilla: l'eivissenc, com l'andalús, l'aragonès, el murcià, el valencià, el mallorquí... són noms populars i característics d'un lloc (varietats geogràfiques), però necessàriament, ha d'existir un nom general per quan vulguem parlar amb propietat i precisió. Aquests noms generals o llengües estàndard són l'espanyol o castellà en els casos de l'andalús, l'aragonès, el murcià... I el català pels casos de l'eivissenc, el mallorquí, el valencià...
La resta de la classe l'hem emprat per comentar un mapa conceptual. En el qual s'exposa que la llengua es pot estudiar des de la lingüística o bé, des de la sociolingüística.
La lingüística s'ocupa de l'estructura, tant de la fonètica, com la morfologia i la sintaxi.
La sociolingüística, en canvi, s'ocupa de l'ús que fa la societat de la llengua.
Aquest ús té història tant de la pròpia llengua, és a dir, de quina manera han evolucionat les paraules com per exemple de OCULUM (paraula llatina) fins a ULL (paraula en català); com història social i política, que es pot dividir en quatre períodes:
- els orígens que comprèn des del segle IX fins al segle XV. Trobam traduccions del llatí al català als marges d'alguns llibres de sermons eclesiàstics, el més antic que s'ha trobat ha set del segle IX. Durant els segles XII i XVIII cal destacar les Homilies d'Organyà, sermons eclesiàstics ja íntegrament traduïts al català des del llatí per a què el poble lla ho entengués i Forum Judicum, text de lleis visigòtic. És imprescindible fer referència a Ramon Llull durant el segle XIII, que va escriure més de 150 obres i que ha tengut tanta importància perquè a més de traduir molts de textos del llatí al català, va crear vocabulari per necessitat ja que moltes paraules llatines que encara no existien en català.A més, com un dels seus objectius era convertir als infidels, necessitava històries atractives per al poble, per tant, també va contribuir a un gran desenvolupament a nivell literari.
- Segles XVI - XVII: període que es caracteritza per una societat sense prejudicis respecte a la llengua. Un exemple molt representatiu és que Cervantes va llegir Tirant lo Blanc.
- 1900-1939: els fets més representatius són la normativització de la llengua catalana amb el diccionari de Pompeu Fabra i la Guerra Civil.
- I per últim, la situació actual.
La sociolingüística es desenvolupa en diferents àmbits: que poden ser de parla o de llengua.
- De parla com les variants geogràfiques (eivissenc, mallorquí, balear, valencià); les varietats funcionals (formal, informal) o registres (literari, vulgar, estàndard); varietats històriques; varietats socials (pagès) i la varietat estàndard.
- De llengua quan hi ha contacte entre llengües, i aquest contacte es pot manifestar en conflicte lingüístic que es refereix a la situació en què, dins una comunitat lingüística, dues llengües entren en competència d'ús. Aquest conflicte pot produir:
· Llengües minoritzades: les llengües que pateixen la pressió social d'una
altra més estesa i, per tant, es veu conduïda cap a una reducció d'ús.
· Diglòssia: les llengües en contacte dins un territori es reparteixen els
àmbits d'ús de manera desequilibrada. Per exemple quan una persona de
parla catalana utilitza el castellà per dirigir-se socialment a la resta
en un primer contacte.
· Normalització lingüística: és el procés per aconseguir que una llengua
minoritzada esdevingui d'ús normal.
· Bilingüisme: coexistència de dues (o més) llengües.
· Substitució lingüística: el procés que condueix a la desaparició d'una
llengua perquè els parlants deixen d'usar-la.
martes, 15 de febrero de 2011
jueves, 10 de febrero de 2011
Dijous 10 de febrer de 2011
La classe d'avui ha estat dividida en dues parts: la presentació de l'assignatura i la lectura de dos articles.
Quina és la nostra llengua? de Isidor Marí, La nostra pròpia veu.
Resum:
Utilitzem molts noms populars i parcials per designar la nostra llengua, noms que sorgeixen caracteritzant els parlars d'un lloc (eivissenc, valencià, josepí) o d'un grup social (pagès). Aquesta situació fa que, al final, no sapiguem bé quina llengua parlem. Per aquesta raó s'ha establert un nom general, científic i d'acord amb la lingüística moderna, que ens permet ser precisos: el català, que fa referència a tots els parlants d'aquesta llengua i no només, com molts creuen, als de Catalunya; perquè, com altres moltes llengües, el català rep el seu nom pel territori on va néixer.
Conclusió:
El català és la llengua estàndard, que conté moltes varietats geogràfiques.
Què he après?
Que la causa de la designació de la nostra llengua fos el nom del territori on va néixer.
A classe
S'ha explicat la formació de les llengües ja que si existeixen tantes varietats geogràfiques és perquè la formació d'una llengua no és qüestió d'un dia a l'altre, sinó que és resultat d'un procés llarg i complex. Com a exemple: la formació de les llengües romàniques. Totes elles tenen el seu origen en el llatí parlat, després de la romanització a Europa, on s'ha de tenir en compte la procedència dels parlants (no parlaran igual els procedents del nord d'Itàlia que els del sud) i el grau (temps que es van mantenir aquests parlants en un territori determinat). També influeix l'adstrat, que es tracta de la influència de les llengües veïnes; el substrat, les diferents llengües que havien abans de la romanització i el superstrat, les llengües posteriors al llatí ( germànic, àrab, francès, anglès...).
D'aquesta manera, després d'un llarg període de temps han sorgit del llatí parlat les nou llengües romàniques.
Ecolingüistes de Bernat Joan i Marí.
Resum
S'introdueix el tema mitjançant una comparació entre l'ecologia i les llengües: espècies d'animals i vegetals en perill d'extinció, d'igual manera que les llengües. L'autor ens exposa exemples a la mateixa Europa, allà on es suposa que un dels valors és la defensa de la diversitat i la pluralitat. Ens cita també una afirmació de Jesús Tusson: quatre mil llengües desapareixeran al llarg d'aquest segle. Quan desapareix una llengua, perdem tots, tota la humanitat: perdem una determinada visió del món i una eina per crear cultura. Per tant, davant aquesta situació alarmant es necessiten persones que es dediquin a mantenir la diversitat lingüística, així com els ecologistes tenen cura de la biodiversitat del planeta.
Conclusió
Hem de tenir cura de la diversitat lingüística perquè quan desapareix una llengua, perdem tots, perdem una manera de veure el món i una eina independent de creació cultural.
Què he après?
Una nova definició de llengua: visió del món; una definició molt més romàntica que la proposada pels diccionaris.
Quina és la nostra llengua? de Isidor Marí, La nostra pròpia veu.
Resum:
Utilitzem molts noms populars i parcials per designar la nostra llengua, noms que sorgeixen caracteritzant els parlars d'un lloc (eivissenc, valencià, josepí) o d'un grup social (pagès). Aquesta situació fa que, al final, no sapiguem bé quina llengua parlem. Per aquesta raó s'ha establert un nom general, científic i d'acord amb la lingüística moderna, que ens permet ser precisos: el català, que fa referència a tots els parlants d'aquesta llengua i no només, com molts creuen, als de Catalunya; perquè, com altres moltes llengües, el català rep el seu nom pel territori on va néixer.
Conclusió:
El català és la llengua estàndard, que conté moltes varietats geogràfiques.
Què he après?
Que la causa de la designació de la nostra llengua fos el nom del territori on va néixer.
A classe
S'ha explicat la formació de les llengües ja que si existeixen tantes varietats geogràfiques és perquè la formació d'una llengua no és qüestió d'un dia a l'altre, sinó que és resultat d'un procés llarg i complex. Com a exemple: la formació de les llengües romàniques. Totes elles tenen el seu origen en el llatí parlat, després de la romanització a Europa, on s'ha de tenir en compte la procedència dels parlants (no parlaran igual els procedents del nord d'Itàlia que els del sud) i el grau (temps que es van mantenir aquests parlants en un territori determinat). També influeix l'adstrat, que es tracta de la influència de les llengües veïnes; el substrat, les diferents llengües que havien abans de la romanització i el superstrat, les llengües posteriors al llatí ( germànic, àrab, francès, anglès...).
D'aquesta manera, després d'un llarg període de temps han sorgit del llatí parlat les nou llengües romàniques.
Ecolingüistes de Bernat Joan i Marí.
Resum
S'introdueix el tema mitjançant una comparació entre l'ecologia i les llengües: espècies d'animals i vegetals en perill d'extinció, d'igual manera que les llengües. L'autor ens exposa exemples a la mateixa Europa, allà on es suposa que un dels valors és la defensa de la diversitat i la pluralitat. Ens cita també una afirmació de Jesús Tusson: quatre mil llengües desapareixeran al llarg d'aquest segle. Quan desapareix una llengua, perdem tots, tota la humanitat: perdem una determinada visió del món i una eina per crear cultura. Per tant, davant aquesta situació alarmant es necessiten persones que es dediquin a mantenir la diversitat lingüística, així com els ecologistes tenen cura de la biodiversitat del planeta.
Conclusió
Hem de tenir cura de la diversitat lingüística perquè quan desapareix una llengua, perdem tots, perdem una manera de veure el món i una eina independent de creació cultural.
Què he après?
Una nova definició de llengua: visió del món; una definició molt més romàntica que la proposada pels diccionaris.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)