Al principi de la classe s'ha tornat a presentar l'assignatura de manera general per als que no varen estar a la classe del dijous anterior, hem exposat algun resum dels dos articles de la setmana passada i també s'han llegit algunes argumentacions sobre la pregunta que se'ns va proposar: què li argumentaries a qui diu que l'eivissenc no és català o que el català no és eivissenc?
L'argumentació que jo vaig preparar és la següent:
Ningú dubta que un andalús parla espanyol o castellà encara que no parli igual que un natural de Castella; d'igual manera, per tant, ningú hauria de dubtar que un eivissenc parla català encara que no sigui exactament el mateix parlar que té un natural de Catalunya. Però la realitat és que en aquest últim cas, sí existeixen dubtes i, fins i tot, un important debat.
La solució a aquests dubtes i aquest debat és ben senzilla: l'eivissenc, com l'andalús, l'aragonès, el murcià, el valencià, el mallorquí... són noms populars i característics d'un lloc (varietats geogràfiques), però necessàriament, ha d'existir un nom general per quan vulguem parlar amb propietat i precisió. Aquests noms generals o llengües estàndard són l'espanyol o castellà en els casos de l'andalús, l'aragonès, el murcià... I el català pels casos de l'eivissenc, el mallorquí, el valencià...
La resta de la classe l'hem emprat per comentar un mapa conceptual. En el qual s'exposa que la llengua es pot estudiar des de la lingüística o bé, des de la sociolingüística.
La lingüística s'ocupa de l'estructura, tant de la fonètica, com la morfologia i la sintaxi.
La sociolingüística, en canvi, s'ocupa de l'ús que fa la societat de la llengua.
Aquest ús té història tant de la pròpia llengua, és a dir, de quina manera han evolucionat les paraules com per exemple de OCULUM (paraula llatina) fins a ULL (paraula en català); com història social i política, que es pot dividir en quatre períodes:
- els orígens que comprèn des del segle IX fins al segle XV. Trobam traduccions del llatí al català als marges d'alguns llibres de sermons eclesiàstics, el més antic que s'ha trobat ha set del segle IX. Durant els segles XII i XVIII cal destacar les Homilies d'Organyà, sermons eclesiàstics ja íntegrament traduïts al català des del llatí per a què el poble lla ho entengués i Forum Judicum, text de lleis visigòtic. És imprescindible fer referència a Ramon Llull durant el segle XIII, que va escriure més de 150 obres i que ha tengut tanta importància perquè a més de traduir molts de textos del llatí al català, va crear vocabulari per necessitat ja que moltes paraules llatines que encara no existien en català.A més, com un dels seus objectius era convertir als infidels, necessitava històries atractives per al poble, per tant, també va contribuir a un gran desenvolupament a nivell literari.
- Segles XVI - XVII: període que es caracteritza per una societat sense prejudicis respecte a la llengua. Un exemple molt representatiu és que Cervantes va llegir Tirant lo Blanc.
- 1900-1939: els fets més representatius són la normativització de la llengua catalana amb el diccionari de Pompeu Fabra i la Guerra Civil.
- I per últim, la situació actual.
La sociolingüística es desenvolupa en diferents àmbits: que poden ser de parla o de llengua.
- De parla com les variants geogràfiques (eivissenc, mallorquí, balear, valencià); les varietats funcionals (formal, informal) o registres (literari, vulgar, estàndard); varietats històriques; varietats socials (pagès) i la varietat estàndard.
- De llengua quan hi ha contacte entre llengües, i aquest contacte es pot manifestar en conflicte lingüístic que es refereix a la situació en què, dins una comunitat lingüística, dues llengües entren en competència d'ús. Aquest conflicte pot produir:
· Llengües minoritzades: les llengües que pateixen la pressió social d'una
altra més estesa i, per tant, es veu conduïda cap a una reducció d'ús.
· Diglòssia: les llengües en contacte dins un territori es reparteixen els
àmbits d'ús de manera desequilibrada. Per exemple quan una persona de
parla catalana utilitza el castellà per dirigir-se socialment a la resta
en un primer contacte.
· Normalització lingüística: és el procés per aconseguir que una llengua
minoritzada esdevingui d'ús normal.
· Bilingüisme: coexistència de dues (o més) llengües.
· Substitució lingüística: el procés que condueix a la desaparició d'una
llengua perquè els parlants deixen d'usar-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario