En la classe d'avui hem començat amb les respostes a les qüestions sociolingüístiques del llibre Sociolingüística a l'aula de Bernat Joan i Marí.
1. Quines tipologies hi ha de bilingüisme?
El bilingüisme es pot estudiar des del grau de bilingüització de la persona, des de les intencions que porten a un individu a esdevenir bilingüe o el tipus de bilingüisme en el context social.
Quant la primera qüestió, existeixen molts tipus de bilingües per l'àmplia gradació de bilingüització: des d'aquells que són bilingües per context familiar i que usen indiferentment les dues llengües i aquells que s'expressen habitualment en una de les llengües i que les comprenen les dues.
Pel que fa a les intencions i raons per fer-se bilingües, distingim entre:
- Familiar: ha adquirit l'aprenentatge de dues llengües perquè en l'àmbit.
familiar es dominen dues llengües.
- Instrumental: una persona aprèn una segona llengua per necessitat, normalment interessos laborals.
- Integrador: la motivació deriva de l'interès per integrar-se en la societat.
- Cultural: una persona aprèn una segona llengua per l'interès en
la cultura relacionada amb aquella llengua.
A nivell social existeixen dos tipus de bilingüisme:
- Unidireccional: quan els parlants d'una llengua determinada coneixen la seva llengua i la de l'altre grup (bilingües), però aquest segon grup tan sols coneix la seva pròpia (unilingües).
- Bidireccional: les persones d'ambdós grups socials coneixen les dues llengües.
2. Per què s'afirma que el bilingüisme constitueix un mite?
Lluís V. Aracil va afirmar que habitualment els defensors del bilingüisme ho són per mantenir el seu privilegi de mantenir-se unilingües. D'aquesta manera, la suposada defensa de la nostra societat com a bilingüe és, en realitat, una manera d'emmascarar la dominació d'una llengua per sobre d'una altra.
3. En què consisteix el bilingüisme unilateral?
Aquest tipus de bilingüisme es dóna quan un grup de parlants coneixen la seva pròpia llengua i la de l'altre grup social (bilingües), però aquest últim tan sols coneix una de les dues llengües (unilingües); de manera que s'imposa la llengua dels unilingües, l'única que amb tota seguretat entenen ambdós grups socials.
4. És possible el manteniment del bilingüisme en un procés de normalització lingüística?
La normalització lingüística intenta invertir la situació següent: tothom coneix la llengua dominant, que normalment no és la llengua pròpia, i aquesta tan sols la coneixen els autòctons o els parlants d'aquesta llengua. Amb la inversió s'aconseguiria que tots coneguessin la llengua pròpia i aquesta fos la base de les relacions socials, mentre que la llengua abans dominant romangués per a funcions secundàries.
Així doncs, en un context de llengua catalana, els no catalanoparlants podrien utilitzar el castellà però, la llengua d'intercomunicació en aquest context seria el català.
5. Per què es produeix la paradoxa que, tot sovint, els bilingües són unilingües i, en canvi, els monolingüistes són bilingües?
Molts d'aquells que defensen el bilingüisme tan sols els interessa mantenir determinades avantatges i privilegis, sobretot de no haver d'aprendre l'altra llengua, que normalment és la llengua minoritzada.
En casos molt extrems i radicals, els parlants de la llengua minoritzada volen normalitzar la seva llengua pròpia, com el bilingüisme és un mite que emmascara una dominació, elegeixen la defensa de l'unilingüisme, amb la llengua pròpia com a única oficial, de l'ensenyament, mitjans de comunicació...
6. Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del món?
Bernat Joan ens afirma que no existeixen, que el bilingüisme és una situació transitòria, que pot ser:
- Entre un unilingüisme i un nou unilingüisme. En els casos de substitució lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona llengua (llengua B), convertint-se així en territori de parla bilingüe. Però l'ús de la llengua B va augmentant en detriment de la llengua A, fins que aquesta desapareix.
- Entre un unilingüisme i el retorn al mateix unilingüisme. En les casos de normalització lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona (llengua B), convertint-se en bilingüisme. Però, al contrari que en el cas anterior, la llengua A recupera l'ús a través de la normalització.
7. Podem dir que la situació d'Eivissa és de bilingüisme equilibrat?
Per què?
No, perquè mentre que la totalitat dels catalanoparlants domina el castellà, hi ha una gran part de ciutadans de parla espanyola que no domina el català. Per tant, a Eivissa existeix un plurilingüisme que s'articula al voltant del castellà, que esdevé el principal vehicle de comunicació social.
8. Com definiries, en termes generals, la situació sociolingüística d'Eivissa?
A Eivissa existeix una situació de bilingüisme unidireccional. Així doncs, hi ha un nombre important de catalanoparlants que presenten diglòssia, és a dir, que consideren el català com de segon ordre i accentuen la importància del castellà, especialment per la intercomunicació general i les activitats formals.
No obstant, últimament la llengua catalana ha guanyat prestigi per la seva introducció a l'ensenyament i als mitjans de comunicació però això, encara, no s'ha traduït en un augment de l'ús social.
9. En què consisteix la diglòssia?
El terme de diglòssia va ser introduït per Fergusson que va estudiar l'ús de la llengua àrab. Va observar que a nivell informal s'utilitzen múltiples varietats d'àrab però que a nivell formal tan sols s'utilitza l'àrab clàssic o corànic.
Fishman va traslladar aquest model als territoris amb dues llengües. Seguint aquesta idea, una llengua és utilitzada en els usos formals, en l'ús oficial i en la intercomunicació pública més formalitzada, mentre que l'altra s'usarà tan sols en situacions oficials. De manera que els parlants valoraran la llengua dels usos formals per damunt de la llengua reduïda als usos informals.
10. Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic?
En aquestes situacions, s'utilitzen dues llengües als àmbits informal però es té en compte tan sols una en ela àmbits formals. La conseqüència d'això és que la població valorarà de manera més positiva la dels àmbits formal i l'altra es veurà indefensa davant prejudicis lingüístics diversos.
No és el cas d'Eivissa perquè el català està a l'àmbit formal però no esdevé la llengua millor valorada.
11. En quina mesura podem afirmar que la situació sociolingüística d'Eivissa és de bilingüisme diglòssic?
No podem afirmar que la situació d'Eivissa, ni de la resta de territoris amb parla catalana, sigui de bilingüisme diglòssic per la oficialitat d'aquesta llengua. Però sí que hi ha un important nombre d'individus diglòssics, és a dir, persones de parla catalana que tenen prejudicis sobre la seva pròpia llengua i que entenen que el castellà és la llengua adequada per als usos formals. Un exemple: els pagesos pràcticament unilingües que s'esforcen per parlar en castellà quan qualcú li parla en aquesta llengua.
12. Per què el concepte de diglòssia és poc operatiu?
Perquè fa referència a dos fenòmens diferents i que no tenen gaire relació entre ells.
13. Quins dos sentits diferents ha tengut el concepte de diglòssia?
Diglòssia pot referir-se a la distribució de registres lingüístics entre àmbits formals i informals, de manera que el fet de que una llengua compti amb tots els registres constitueix un símptoma de normalització lingüística; o pot referir-se a situacions en què els àmbits informals són per a dues llengües, però els àmbits formals tan sols per a una de les dues, provocant així un detriment de la que no està present en els àmbits formals.
14. Consideres que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa? Per què?
Els dos termes solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic perquè no es donen gaires casos de bilingüisme harmònic, de manera que les situacions de bilingüisme social solen ser també casos de bilingüisme diglòssic.
15. Per què perduren, en la nostra societat, els comportaments diglòssics?
Perquè encara es troba molt llunyana la normalitat d'ús de la llengua catalana. Perquè ningú qüestiona la presència de llengües amb menys parlants que el català ja que ocupen tots els àmbits d'ús dins els seus territoris, la qual cosa no passa als territoris de parla catalana, on persistirà les actituds desfavorables envers aquesta llengua mentre perduri la anormalitat en l'ús social.
16. Per què encara no hem assolit la normalitat lingüística?
· Perquè hi ha àmbits dins els quals el català és absent o pràcticament residual: administració de justícia, les forces armades...
· Perquè el català no és la llengua referencial en la nostra societat (un nouvingut opta normalment per aprendre el castellà perquè els resulta més útil).
· Perquè no existeix una total cohesió lingüística ni una identificació social a través de la llengua.
· Perquè l'única llengua segura, a nivell social, continua sent el castellà.
· Perquè encara no és possible viure plenament en català.
Què he après?
No havia escoltat parlar del bilingüisme unilateral; ni sabia que el terme de diglòssia va néixer per un estudi de l'àrab; solia confondre els termes de diglòssia i bilingüisme, per això ha set útil la pregunta 14, on s'aclareix aquest aspecte i, per últim, també ha set útil les respostes on es medita sobre la situació lingüística d'Eivissa, ja que suposa un exemple molt proper.
No hay comentarios:
Publicar un comentario