En la classe d'avui hem començat amb les respostes a les qüestions sociolingüístiques del llibre Sociolingüística a l'aula de Bernat Joan i Marí.
1. Quines tipologies hi ha de bilingüisme?
El bilingüisme es pot estudiar des del grau de bilingüització de la persona, des de les intencions que porten a un individu a esdevenir bilingüe o el tipus de bilingüisme en el context social.
Quant la primera qüestió, existeixen molts tipus de bilingües per l'àmplia gradació de bilingüització: des d'aquells que són bilingües per context familiar i que usen indiferentment les dues llengües i aquells que s'expressen habitualment en una de les llengües i que les comprenen les dues.
Pel que fa a les intencions i raons per fer-se bilingües, distingim entre:
- Familiar: ha adquirit l'aprenentatge de dues llengües perquè en l'àmbit.
familiar es dominen dues llengües.
- Instrumental: una persona aprèn una segona llengua per necessitat, normalment interessos laborals.
- Integrador: la motivació deriva de l'interès per integrar-se en la societat.
- Cultural: una persona aprèn una segona llengua per l'interès en
la cultura relacionada amb aquella llengua.
A nivell social existeixen dos tipus de bilingüisme:
- Unidireccional: quan els parlants d'una llengua determinada coneixen la seva llengua i la de l'altre grup (bilingües), però aquest segon grup tan sols coneix la seva pròpia (unilingües).
- Bidireccional: les persones d'ambdós grups socials coneixen les dues llengües.
2. Per què s'afirma que el bilingüisme constitueix un mite?
Lluís V. Aracil va afirmar que habitualment els defensors del bilingüisme ho són per mantenir el seu privilegi de mantenir-se unilingües. D'aquesta manera, la suposada defensa de la nostra societat com a bilingüe és, en realitat, una manera d'emmascarar la dominació d'una llengua per sobre d'una altra.
3. En què consisteix el bilingüisme unilateral?
Aquest tipus de bilingüisme es dóna quan un grup de parlants coneixen la seva pròpia llengua i la de l'altre grup social (bilingües), però aquest últim tan sols coneix una de les dues llengües (unilingües); de manera que s'imposa la llengua dels unilingües, l'única que amb tota seguretat entenen ambdós grups socials.
4. És possible el manteniment del bilingüisme en un procés de normalització lingüística?
La normalització lingüística intenta invertir la situació següent: tothom coneix la llengua dominant, que normalment no és la llengua pròpia, i aquesta tan sols la coneixen els autòctons o els parlants d'aquesta llengua. Amb la inversió s'aconseguiria que tots coneguessin la llengua pròpia i aquesta fos la base de les relacions socials, mentre que la llengua abans dominant romangués per a funcions secundàries.
Així doncs, en un context de llengua catalana, els no catalanoparlants podrien utilitzar el castellà però, la llengua d'intercomunicació en aquest context seria el català.
5. Per què es produeix la paradoxa que, tot sovint, els bilingües són unilingües i, en canvi, els monolingüistes són bilingües?
Molts d'aquells que defensen el bilingüisme tan sols els interessa mantenir determinades avantatges i privilegis, sobretot de no haver d'aprendre l'altra llengua, que normalment és la llengua minoritzada.
En casos molt extrems i radicals, els parlants de la llengua minoritzada volen normalitzar la seva llengua pròpia, com el bilingüisme és un mite que emmascara una dominació, elegeixen la defensa de l'unilingüisme, amb la llengua pròpia com a única oficial, de l'ensenyament, mitjans de comunicació...
6. Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del món?
Bernat Joan ens afirma que no existeixen, que el bilingüisme és una situació transitòria, que pot ser:
- Entre un unilingüisme i un nou unilingüisme. En els casos de substitució lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona llengua (llengua B), convertint-se així en territori de parla bilingüe. Però l'ús de la llengua B va augmentant en detriment de la llengua A, fins que aquesta desapareix.
- Entre un unilingüisme i el retorn al mateix unilingüisme. En les casos de normalització lingüística, on un territori és monolingüe d'una llengua (llengua A) i entra una segona (llengua B), convertint-se en bilingüisme. Però, al contrari que en el cas anterior, la llengua A recupera l'ús a través de la normalització.
7. Podem dir que la situació d'Eivissa és de bilingüisme equilibrat?
Per què?
No, perquè mentre que la totalitat dels catalanoparlants domina el castellà, hi ha una gran part de ciutadans de parla espanyola que no domina el català. Per tant, a Eivissa existeix un plurilingüisme que s'articula al voltant del castellà, que esdevé el principal vehicle de comunicació social.
8. Com definiries, en termes generals, la situació sociolingüística d'Eivissa?
A Eivissa existeix una situació de bilingüisme unidireccional. Així doncs, hi ha un nombre important de catalanoparlants que presenten diglòssia, és a dir, que consideren el català com de segon ordre i accentuen la importància del castellà, especialment per la intercomunicació general i les activitats formals.
No obstant, últimament la llengua catalana ha guanyat prestigi per la seva introducció a l'ensenyament i als mitjans de comunicació però això, encara, no s'ha traduït en un augment de l'ús social.
9. En què consisteix la diglòssia?
El terme de diglòssia va ser introduït per Fergusson que va estudiar l'ús de la llengua àrab. Va observar que a nivell informal s'utilitzen múltiples varietats d'àrab però que a nivell formal tan sols s'utilitza l'àrab clàssic o corànic.
Fishman va traslladar aquest model als territoris amb dues llengües. Seguint aquesta idea, una llengua és utilitzada en els usos formals, en l'ús oficial i en la intercomunicació pública més formalitzada, mentre que l'altra s'usarà tan sols en situacions oficials. De manera que els parlants valoraran la llengua dels usos formals per damunt de la llengua reduïda als usos informals.
10. Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic?
En aquestes situacions, s'utilitzen dues llengües als àmbits informal però es té en compte tan sols una en ela àmbits formals. La conseqüència d'això és que la població valorarà de manera més positiva la dels àmbits formal i l'altra es veurà indefensa davant prejudicis lingüístics diversos.
No és el cas d'Eivissa perquè el català està a l'àmbit formal però no esdevé la llengua millor valorada.
11. En quina mesura podem afirmar que la situació sociolingüística d'Eivissa és de bilingüisme diglòssic?
No podem afirmar que la situació d'Eivissa, ni de la resta de territoris amb parla catalana, sigui de bilingüisme diglòssic per la oficialitat d'aquesta llengua. Però sí que hi ha un important nombre d'individus diglòssics, és a dir, persones de parla catalana que tenen prejudicis sobre la seva pròpia llengua i que entenen que el castellà és la llengua adequada per als usos formals. Un exemple: els pagesos pràcticament unilingües que s'esforcen per parlar en castellà quan qualcú li parla en aquesta llengua.
12. Per què el concepte de diglòssia és poc operatiu?
Perquè fa referència a dos fenòmens diferents i que no tenen gaire relació entre ells.
13. Quins dos sentits diferents ha tengut el concepte de diglòssia?
Diglòssia pot referir-se a la distribució de registres lingüístics entre àmbits formals i informals, de manera que el fet de que una llengua compti amb tots els registres constitueix un símptoma de normalització lingüística; o pot referir-se a situacions en què els àmbits informals són per a dues llengües, però els àmbits formals tan sols per a una de les dues, provocant així un detriment de la que no està present en els àmbits formals.
14. Consideres que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa? Per què?
Els dos termes solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic perquè no es donen gaires casos de bilingüisme harmònic, de manera que les situacions de bilingüisme social solen ser també casos de bilingüisme diglòssic.
15. Per què perduren, en la nostra societat, els comportaments diglòssics?
Perquè encara es troba molt llunyana la normalitat d'ús de la llengua catalana. Perquè ningú qüestiona la presència de llengües amb menys parlants que el català ja que ocupen tots els àmbits d'ús dins els seus territoris, la qual cosa no passa als territoris de parla catalana, on persistirà les actituds desfavorables envers aquesta llengua mentre perduri la anormalitat en l'ús social.
16. Per què encara no hem assolit la normalitat lingüística?
· Perquè hi ha àmbits dins els quals el català és absent o pràcticament residual: administració de justícia, les forces armades...
· Perquè el català no és la llengua referencial en la nostra societat (un nouvingut opta normalment per aprendre el castellà perquè els resulta més útil).
· Perquè no existeix una total cohesió lingüística ni una identificació social a través de la llengua.
· Perquè l'única llengua segura, a nivell social, continua sent el castellà.
· Perquè encara no és possible viure plenament en català.
Què he après?
No havia escoltat parlar del bilingüisme unilateral; ni sabia que el terme de diglòssia va néixer per un estudi de l'àrab; solia confondre els termes de diglòssia i bilingüisme, per això ha set útil la pregunta 14, on s'aclareix aquest aspecte i, per últim, també ha set útil les respostes on es medita sobre la situació lingüística d'Eivissa, ja que suposa un exemple molt proper.
jueves, 24 de febrero de 2011
lunes, 21 de febrero de 2011
Dijous 17 de febrer de 2011
Al principi de la classe s'ha tornat a presentar l'assignatura de manera general per als que no varen estar a la classe del dijous anterior, hem exposat algun resum dels dos articles de la setmana passada i també s'han llegit algunes argumentacions sobre la pregunta que se'ns va proposar: què li argumentaries a qui diu que l'eivissenc no és català o que el català no és eivissenc?
L'argumentació que jo vaig preparar és la següent:
Ningú dubta que un andalús parla espanyol o castellà encara que no parli igual que un natural de Castella; d'igual manera, per tant, ningú hauria de dubtar que un eivissenc parla català encara que no sigui exactament el mateix parlar que té un natural de Catalunya. Però la realitat és que en aquest últim cas, sí existeixen dubtes i, fins i tot, un important debat.
La solució a aquests dubtes i aquest debat és ben senzilla: l'eivissenc, com l'andalús, l'aragonès, el murcià, el valencià, el mallorquí... són noms populars i característics d'un lloc (varietats geogràfiques), però necessàriament, ha d'existir un nom general per quan vulguem parlar amb propietat i precisió. Aquests noms generals o llengües estàndard són l'espanyol o castellà en els casos de l'andalús, l'aragonès, el murcià... I el català pels casos de l'eivissenc, el mallorquí, el valencià...
La resta de la classe l'hem emprat per comentar un mapa conceptual. En el qual s'exposa que la llengua es pot estudiar des de la lingüística o bé, des de la sociolingüística.
La lingüística s'ocupa de l'estructura, tant de la fonètica, com la morfologia i la sintaxi.
La sociolingüística, en canvi, s'ocupa de l'ús que fa la societat de la llengua.
Aquest ús té història tant de la pròpia llengua, és a dir, de quina manera han evolucionat les paraules com per exemple de OCULUM (paraula llatina) fins a ULL (paraula en català); com història social i política, que es pot dividir en quatre períodes:
- els orígens que comprèn des del segle IX fins al segle XV. Trobam traduccions del llatí al català als marges d'alguns llibres de sermons eclesiàstics, el més antic que s'ha trobat ha set del segle IX. Durant els segles XII i XVIII cal destacar les Homilies d'Organyà, sermons eclesiàstics ja íntegrament traduïts al català des del llatí per a què el poble lla ho entengués i Forum Judicum, text de lleis visigòtic. És imprescindible fer referència a Ramon Llull durant el segle XIII, que va escriure més de 150 obres i que ha tengut tanta importància perquè a més de traduir molts de textos del llatí al català, va crear vocabulari per necessitat ja que moltes paraules llatines que encara no existien en català.A més, com un dels seus objectius era convertir als infidels, necessitava històries atractives per al poble, per tant, també va contribuir a un gran desenvolupament a nivell literari.
- Segles XVI - XVII: període que es caracteritza per una societat sense prejudicis respecte a la llengua. Un exemple molt representatiu és que Cervantes va llegir Tirant lo Blanc.
- 1900-1939: els fets més representatius són la normativització de la llengua catalana amb el diccionari de Pompeu Fabra i la Guerra Civil.
- I per últim, la situació actual.
La sociolingüística es desenvolupa en diferents àmbits: que poden ser de parla o de llengua.
- De parla com les variants geogràfiques (eivissenc, mallorquí, balear, valencià); les varietats funcionals (formal, informal) o registres (literari, vulgar, estàndard); varietats històriques; varietats socials (pagès) i la varietat estàndard.
- De llengua quan hi ha contacte entre llengües, i aquest contacte es pot manifestar en conflicte lingüístic que es refereix a la situació en què, dins una comunitat lingüística, dues llengües entren en competència d'ús. Aquest conflicte pot produir:
· Llengües minoritzades: les llengües que pateixen la pressió social d'una
altra més estesa i, per tant, es veu conduïda cap a una reducció d'ús.
· Diglòssia: les llengües en contacte dins un territori es reparteixen els
àmbits d'ús de manera desequilibrada. Per exemple quan una persona de
parla catalana utilitza el castellà per dirigir-se socialment a la resta
en un primer contacte.
· Normalització lingüística: és el procés per aconseguir que una llengua
minoritzada esdevingui d'ús normal.
· Bilingüisme: coexistència de dues (o més) llengües.
· Substitució lingüística: el procés que condueix a la desaparició d'una
llengua perquè els parlants deixen d'usar-la.
L'argumentació que jo vaig preparar és la següent:
Ningú dubta que un andalús parla espanyol o castellà encara que no parli igual que un natural de Castella; d'igual manera, per tant, ningú hauria de dubtar que un eivissenc parla català encara que no sigui exactament el mateix parlar que té un natural de Catalunya. Però la realitat és que en aquest últim cas, sí existeixen dubtes i, fins i tot, un important debat.
La solució a aquests dubtes i aquest debat és ben senzilla: l'eivissenc, com l'andalús, l'aragonès, el murcià, el valencià, el mallorquí... són noms populars i característics d'un lloc (varietats geogràfiques), però necessàriament, ha d'existir un nom general per quan vulguem parlar amb propietat i precisió. Aquests noms generals o llengües estàndard són l'espanyol o castellà en els casos de l'andalús, l'aragonès, el murcià... I el català pels casos de l'eivissenc, el mallorquí, el valencià...
La resta de la classe l'hem emprat per comentar un mapa conceptual. En el qual s'exposa que la llengua es pot estudiar des de la lingüística o bé, des de la sociolingüística.
La lingüística s'ocupa de l'estructura, tant de la fonètica, com la morfologia i la sintaxi.
La sociolingüística, en canvi, s'ocupa de l'ús que fa la societat de la llengua.
Aquest ús té història tant de la pròpia llengua, és a dir, de quina manera han evolucionat les paraules com per exemple de OCULUM (paraula llatina) fins a ULL (paraula en català); com història social i política, que es pot dividir en quatre períodes:
- els orígens que comprèn des del segle IX fins al segle XV. Trobam traduccions del llatí al català als marges d'alguns llibres de sermons eclesiàstics, el més antic que s'ha trobat ha set del segle IX. Durant els segles XII i XVIII cal destacar les Homilies d'Organyà, sermons eclesiàstics ja íntegrament traduïts al català des del llatí per a què el poble lla ho entengués i Forum Judicum, text de lleis visigòtic. És imprescindible fer referència a Ramon Llull durant el segle XIII, que va escriure més de 150 obres i que ha tengut tanta importància perquè a més de traduir molts de textos del llatí al català, va crear vocabulari per necessitat ja que moltes paraules llatines que encara no existien en català.A més, com un dels seus objectius era convertir als infidels, necessitava històries atractives per al poble, per tant, també va contribuir a un gran desenvolupament a nivell literari.
- Segles XVI - XVII: període que es caracteritza per una societat sense prejudicis respecte a la llengua. Un exemple molt representatiu és que Cervantes va llegir Tirant lo Blanc.
- 1900-1939: els fets més representatius són la normativització de la llengua catalana amb el diccionari de Pompeu Fabra i la Guerra Civil.
- I per últim, la situació actual.
La sociolingüística es desenvolupa en diferents àmbits: que poden ser de parla o de llengua.
- De parla com les variants geogràfiques (eivissenc, mallorquí, balear, valencià); les varietats funcionals (formal, informal) o registres (literari, vulgar, estàndard); varietats històriques; varietats socials (pagès) i la varietat estàndard.
- De llengua quan hi ha contacte entre llengües, i aquest contacte es pot manifestar en conflicte lingüístic que es refereix a la situació en què, dins una comunitat lingüística, dues llengües entren en competència d'ús. Aquest conflicte pot produir:
· Llengües minoritzades: les llengües que pateixen la pressió social d'una
altra més estesa i, per tant, es veu conduïda cap a una reducció d'ús.
· Diglòssia: les llengües en contacte dins un territori es reparteixen els
àmbits d'ús de manera desequilibrada. Per exemple quan una persona de
parla catalana utilitza el castellà per dirigir-se socialment a la resta
en un primer contacte.
· Normalització lingüística: és el procés per aconseguir que una llengua
minoritzada esdevingui d'ús normal.
· Bilingüisme: coexistència de dues (o més) llengües.
· Substitució lingüística: el procés que condueix a la desaparició d'una
llengua perquè els parlants deixen d'usar-la.
martes, 15 de febrero de 2011
jueves, 10 de febrero de 2011
Dijous 10 de febrer de 2011
La classe d'avui ha estat dividida en dues parts: la presentació de l'assignatura i la lectura de dos articles.
Quina és la nostra llengua? de Isidor Marí, La nostra pròpia veu.
Resum:
Utilitzem molts noms populars i parcials per designar la nostra llengua, noms que sorgeixen caracteritzant els parlars d'un lloc (eivissenc, valencià, josepí) o d'un grup social (pagès). Aquesta situació fa que, al final, no sapiguem bé quina llengua parlem. Per aquesta raó s'ha establert un nom general, científic i d'acord amb la lingüística moderna, que ens permet ser precisos: el català, que fa referència a tots els parlants d'aquesta llengua i no només, com molts creuen, als de Catalunya; perquè, com altres moltes llengües, el català rep el seu nom pel territori on va néixer.
Conclusió:
El català és la llengua estàndard, que conté moltes varietats geogràfiques.
Què he après?
Que la causa de la designació de la nostra llengua fos el nom del territori on va néixer.
A classe
S'ha explicat la formació de les llengües ja que si existeixen tantes varietats geogràfiques és perquè la formació d'una llengua no és qüestió d'un dia a l'altre, sinó que és resultat d'un procés llarg i complex. Com a exemple: la formació de les llengües romàniques. Totes elles tenen el seu origen en el llatí parlat, després de la romanització a Europa, on s'ha de tenir en compte la procedència dels parlants (no parlaran igual els procedents del nord d'Itàlia que els del sud) i el grau (temps que es van mantenir aquests parlants en un territori determinat). També influeix l'adstrat, que es tracta de la influència de les llengües veïnes; el substrat, les diferents llengües que havien abans de la romanització i el superstrat, les llengües posteriors al llatí ( germànic, àrab, francès, anglès...).
D'aquesta manera, després d'un llarg període de temps han sorgit del llatí parlat les nou llengües romàniques.
Ecolingüistes de Bernat Joan i Marí.
Resum
S'introdueix el tema mitjançant una comparació entre l'ecologia i les llengües: espècies d'animals i vegetals en perill d'extinció, d'igual manera que les llengües. L'autor ens exposa exemples a la mateixa Europa, allà on es suposa que un dels valors és la defensa de la diversitat i la pluralitat. Ens cita també una afirmació de Jesús Tusson: quatre mil llengües desapareixeran al llarg d'aquest segle. Quan desapareix una llengua, perdem tots, tota la humanitat: perdem una determinada visió del món i una eina per crear cultura. Per tant, davant aquesta situació alarmant es necessiten persones que es dediquin a mantenir la diversitat lingüística, així com els ecologistes tenen cura de la biodiversitat del planeta.
Conclusió
Hem de tenir cura de la diversitat lingüística perquè quan desapareix una llengua, perdem tots, perdem una manera de veure el món i una eina independent de creació cultural.
Què he après?
Una nova definició de llengua: visió del món; una definició molt més romàntica que la proposada pels diccionaris.
Quina és la nostra llengua? de Isidor Marí, La nostra pròpia veu.
Resum:
Utilitzem molts noms populars i parcials per designar la nostra llengua, noms que sorgeixen caracteritzant els parlars d'un lloc (eivissenc, valencià, josepí) o d'un grup social (pagès). Aquesta situació fa que, al final, no sapiguem bé quina llengua parlem. Per aquesta raó s'ha establert un nom general, científic i d'acord amb la lingüística moderna, que ens permet ser precisos: el català, que fa referència a tots els parlants d'aquesta llengua i no només, com molts creuen, als de Catalunya; perquè, com altres moltes llengües, el català rep el seu nom pel territori on va néixer.
Conclusió:
El català és la llengua estàndard, que conté moltes varietats geogràfiques.
Què he après?
Que la causa de la designació de la nostra llengua fos el nom del territori on va néixer.
A classe
S'ha explicat la formació de les llengües ja que si existeixen tantes varietats geogràfiques és perquè la formació d'una llengua no és qüestió d'un dia a l'altre, sinó que és resultat d'un procés llarg i complex. Com a exemple: la formació de les llengües romàniques. Totes elles tenen el seu origen en el llatí parlat, després de la romanització a Europa, on s'ha de tenir en compte la procedència dels parlants (no parlaran igual els procedents del nord d'Itàlia que els del sud) i el grau (temps que es van mantenir aquests parlants en un territori determinat). També influeix l'adstrat, que es tracta de la influència de les llengües veïnes; el substrat, les diferents llengües que havien abans de la romanització i el superstrat, les llengües posteriors al llatí ( germànic, àrab, francès, anglès...).
D'aquesta manera, després d'un llarg període de temps han sorgit del llatí parlat les nou llengües romàniques.
Ecolingüistes de Bernat Joan i Marí.
Resum
S'introdueix el tema mitjançant una comparació entre l'ecologia i les llengües: espècies d'animals i vegetals en perill d'extinció, d'igual manera que les llengües. L'autor ens exposa exemples a la mateixa Europa, allà on es suposa que un dels valors és la defensa de la diversitat i la pluralitat. Ens cita també una afirmació de Jesús Tusson: quatre mil llengües desapareixeran al llarg d'aquest segle. Quan desapareix una llengua, perdem tots, tota la humanitat: perdem una determinada visió del món i una eina per crear cultura. Per tant, davant aquesta situació alarmant es necessiten persones que es dediquin a mantenir la diversitat lingüística, així com els ecologistes tenen cura de la biodiversitat del planeta.
Conclusió
Hem de tenir cura de la diversitat lingüística perquè quan desapareix una llengua, perdem tots, perdem una manera de veure el món i una eina independent de creació cultural.
Què he après?
Una nova definició de llengua: visió del món; una definició molt més romàntica que la proposada pels diccionaris.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)